Montserrat Carulla repassa a través del programa ‘Camí particular’ conduït per Mabel Martí, la seva vida des de diferents carrers de la ciutat .
En aquest reportatge de setembre del 2014, l’actriu explica que se sent barcelonina de soca-rel i assegura que Barcelona és la millor ciutat del món. Des de 2001, l’actriu residia al carrer de Londres, a l’Antiga Esquerra de l’Eixample, un barri que li agrada per la diversitat de la seva gent i per no ser un barri benestant i que el que més li agrada és passejar per la ciutat’.
Barcelona és una ciutat increïble és una ciutat que només passejant i mirant els edificis et quedes admirada… Barcelona sorprenent, hi és tot, hi ha el neoclassicisme, el modernisme, el cubisme, el barroc, a Barcelona hi és tot”
Carulla ens explica que ha viscut a molts indrets sempre amunt i avall, a prop de l’avinguda de Gaudí, al carrer de Carles III, al passeig de Sant Joan, al carrer de Guitard, al de Ferran Puig i, l’ultima llar, al carrer de Londres.
També explica que ha tingut racons per la fugida a l’Alt Empordà, a Llançà i Saus, per, segons assegura literalment, “fugir de la seva sogra”.
Infantessa al Baix Ginardó
Al passatge d’Ordi , Montserrat Carulla recorda els seus jocs d’infantessa. Explica que vivien moltes famílies de comarques que buscaven feina a la ciutat. Molt a prop hi havia les cases barates de Can Peguera, a Nou Barris.
Joventut a la via Laietana
Montserrat Carulla recorda quan després de la guerra la seva mare treballava en una porteria a Pau Claris amb via Laietana, mentre el seu pare era en un camp de concentració.
Carulla recorda, com també ho fa al seu llibre ‘El record és un pont al passat’, que les cançons de Machín que escoltava des del terrat i que provenia de la sala de festes Novedades. Molt a prop d’allà, al carrer de Casp, ella feia un programa a Ràdio Barcelona, que es deia ‘Aleluia’, en què recitava poemes.
la primera proposta per fer d’actriu la va trobar a la ràdio, la dramaturga Sicília Mato li va proposar fer de mexicà en una revista musical al Teatre Nou del Paral·lel. Un ambient que li va fer els ulls i de la qual va fer un jurament que deia “mai més tornaré a fer teatre”. Per sort, el jurament va durar molt poc i Montserrat Carulla va fer una de les carreres interpretatives més extenses que es recorden.
Carulla recorda la seva vida a Madrid, una ciutat que li encanta i de la qual admira la seva gent. L’actriu va destacar com activista en la demanda de la independència de Catalunya. En aquest sentit, l’actriu Carulla destaca que Catalunya és un país d’acollida, i assegura que “Franco ens va enviar molta gent del sud a veure si ens diluïa i la sorpresa va ser que aquests fills i nets avui estan més integrats i són més independentistes que jo.”
La Carulla reflexiona sobre la vida des de l’última parada d’aquest ‘Camí particular’ per Barcelona, al Mauri del carrer de Provença, un racó que reconeix familiar i que comparteix com un ritual amb en Manuel Maynés, el seu company de vida.
La vida és molt curteta, s’acaba, i dius ja veig l’horitzó molt a prop, el que queda, queda darrere, jo ara només veig els trossos que em falten i els vull fer amb calma estimant-me la gent, jo m’estimo la gent, el poble és fantàstic…”
