Les vagues feministes del 8 de març tal com les coneixem avui són relativament poc antigues. La primera en què les dones van denunciar el maltractament que rebien per part de la societat es va fer a Barcelona el 1918. El gener d’aquell any la Primera Guerra Mundial enfilava els darrers mesos de conflicte bèl·lic i l’estat espanyol va adoptar una posició neutral que va beneficiar el comerç de Catalunya amb els dos bàndols.

Aquella injecció de diners, però, només la van notar els empresaris. En paral·lel, les exportacions van generar una gran inflació del preu de productes bàsics de l’època com la farina, l’oli, el carbó i les patates i també l’escassetat d’existències a casa nostra. Per posar-hi remei, el govern va crear una junta de subsistències que s’encarregava de limitar els preus d’aquells productes de primera necessitat. Enmig d’aquella situació, les protestes van esclatar perquè tot i la regulació dels preus, es va pujar el cost del carbó a ple hivern.

8 de març 2021: què hi ha convocat?

Amàlia Alegre, la llavor de la vaga feminista

El 10 de gener del 1918 una veïna del carrer de l’Om, Amàlia Alegre, militant del Partit Radical d’Alejandro Lerroux, va penjar un cartell en què convocava les seves veïnes a una protesta a les portes del Govern Civil. La crida va fer fortuna i mig miler de dones es van congregar al pla de Palau actual. Llavors Alegre es va reunir amb el governador però d’aquella trobada no en va sortir cap solució. Com a conseqüència, aquella mateixa tarda es va fer una segona manifestació amb la participació de mares i fills en què es van produir els primers aldarulls que incloïen assalts a les carboneries.

L’endemà, 11 de gener, les protestes van adquirir un altre to. Les dones es van concentrar a l’avinguda del Paral·lel, no van permetre als homes que es manifestin amb elles i van aconseguir que s’abaixessin les persianes dels cafès, cabarets i bordells de la zona després del llançament de pedres. Els incidents van anar més enllà i les dones van atacar sales com l’Eden Concert, l’Alcazar Español i els magatzems El Siglo, que eren els locals d’oci de la burgesia que s’estava enriquint mentre elles passaven fam.

L’adhesió de les dones treballadores i les de classe mitjana

En pocs dies la vaga va guanyar molts suports entre les dones barcelonines. El 12 de gener del 1918, bona part de les dones que treballaven a les fàbriques del Raval van afegir-se a la manifestació i el dia 14 es va estendre a Sants, Gràcia i Sant Andreu. El mateix dia es va celebrar una concentració de 4.000 dones a la plaça Reial que va acabar amb una nova protesta al despatx del governador.

Un parell de dies després la vaga feminista ja era multitudinària i més violenta. Segons Xavier Theros, historiador i antropòleg, molts comerços van abaixar la persiana per por a ser assaltades i alguns botiguers van disparar trets per defensar els seus negocis. L’endemà es va fer un gran acte al passeig de Sant Joan per reclamar la rebaixa dels preus dels productes bàsics i dels lloguers, i només van permetre la presència d’homes que fossin periodistes. A partir d’aquell moment les dones de classe mitjana es van afegir al moviment.

Declaració de l’estat de guerra

L’escalada de la virulència de la vaga va posar fi a la declaració de l’estat de Guerra i la intervenció de l’exèrcit que va custodiar botigues i mercats com el de la Boqueria per tal d’evitar-hi aldarulls. Un cop pacificada la ciutat, la crisi va causar la destitució del governador, una baixada de preus, una millora de la provisió de productes bàsics i l’establiment de ordres taxatives per donar compliment als preus fixats per llei.