Els murs de Wad-Ras atresoren les històries de centenars de dones recluses que, des del 1983, hi han estat tancades. És la presó més antiga de Catalunya des del tancament de la Model el 2017, i les instal·lacions no dissimulen el pas del temps. Encara caldrà esperar per tenir enllestit el centre que la substituirà, a la Zona Franca, i mentrestant hi continuen arribant internes preventives, com la Fernanda o la Teresa: l’una té 36 anys i hi és des del novembre, i l’altra, 31 i fa més de dos anys que espera judici a Wad-Ras.
La Fernanda —nom fictici— va venir a Barcelona procedent de Colòmbia acompanyada de la mare i un parell de mesos més tard, ja l’enviaven a la presó. Va deixar els dos fills al país d’origen i mai no s’hauria imaginat que acabaria privada de llibertat. “El primer dia estàs molt desorientada, però de mica en mica t’hi adaptes, quin remei!”, explica. A la garjola li ofereixen la possibilitat de treballar i d’aprendre el català, com també de participar en tallers de pintura o dibuix. “Miro d’estar ocupada tota l’estona perquè així el temps passa més ràpid”, afirma.
Cada dia que passo empresonada és un dia més a l’infern”
Per ella, cada dia que passa empresonada és un dia més “a l’infern”: “És com un cementiri, però tothom està viu. És molt difícil estar aquí”. Tant ella com la Teresa coincideixen a dir que el pitjor de ser a Wad-Ras és la convivència. “Quan vaig arribar estava en una habitació de vuit persones i en aquell moment només vols estar sola”, relaten. “El soroll… El silenci és orgàstic“, assegura la Teresa. Una altra situació complicada és veure que algunes persones del teu entorn, de fora dels murs, s’allunyen de tu: “Veus que només hi ets tu, tu i tu”, sentencia.
Malgrat tot, les preses que han parlat amb betevé ressalten l’aprenentatge que els està portant aquesta mala experiència. “Aprenem a valorar tot allò que abans teníem i ara ja no. No aprecies la llibertat fins que no la perds”, diu la Fernanda. És inevitable pensar en la sortida de Wad-Ras, i tenen força clar què faran: “Primer aniré a la platja, a mirar el mar, a mirar l’infinit, perquè em fa sentir viva. Vull fer moltes coses que vaig deixar de fer. La vida és un instant, i crec que quan marxi cada segon serà molt valuós per mi”, conclou.
Les preses, supervivents de violència masclista
La violència masclista està molt present en la vida de les internes a Catalunya. Ho assegura Lupe Traserra, psicòloga de Wad-Ras: “A la garjola hi ha quatre vegades més víctimes d’aquest tipus de violència que a fora”, rebla Traserra. De violència n’ha patit de primera mà la Sayaka, una dona trans també tancada en aquesta presó. Critica que algunes companyes no entenguin que ella es pugui sentir dona: “Jo em sento dona com totes les companyes, que no tingui el mateix que elles entre les cames no vol dir res”.
