El barceloní Tomás Alcoverro és, per mèrits propis, una de les veus més autoritzades sobre el Pròxim Orient a casa nostra. El 1970 es va traslladar a viure a Beirut, una ciutat mil·lenària enclavada en una zona rica, convulsa i, per això mateix, ideal per a algú com ell, que ha fet de la curiositat, l’observació i la paraula les seves millors eines. I des d’aquest racó del Líban, Alcoverro ens ha relatat el conflicte entre Israel i Palestina, la revolució a l’Iran, les guerres a l’Iraq o les revoltes contra Gaddafi a Líbia. I ho ha fet, sempre, des del coneixement del qui ha fet de l’Orient la seva segona llar, però també des del respecte del periodista que se sap forà i no vol alliçonar ningú. Ara es presenta com ‘Un barceloní a Beirut’ al seu nou llibre, i nosaltres el rebem a l”Àrtic’, on sabem que, ja sigui a Barcelona o a Beirut, el Mediterrani és casa de tothom.
La vida a la capital del Líban
A ‘Un barceloní a Beirut’, Tomás Alcoverro ens presenta una compilació de reflexions, descripcions de situacions, escenes quotidianes i personatges de la ciutat. A les seves pàgines hi veiem les massacres de Damour i de Sabra i Xatila o el risc de patir un segrest, però també personatges coneguts de la zona com una actriu i cantant de molta fama, i d’altres més desconeguts com l’eremita que vivia en una cova. Alguns d’ells tenen una relació estreta amb Barcelona, com Josep Carner, que va ser vicecònsol de Beirut, o Maruja Torres, que hi té una residència de fa molt temps. Tots plegats conformen un llibre que recorre la vida de Tomàs Alcoverro a una ciutat que coneix com el palmell de la mà.
Beirut i Tomás Alcoverro
El periodista barceloní es va instal·lar a Beirut la tardor del 1970 com a corresponsal del diari ‘La Vanguardia’, i des d’allà va cobrir fets com la guerra del Líban, els conflictes entre Israel i Palestina, la crisi de l’Iraq o la irrupció d’Estat Islàmic. Però a més de la seva tasca, que el converteix en el degà de la premsa espanyola i catalana a l’Orient Mitjà, Alcoverro és també el primer espanyol que es va comprar un pis a Beirut, en un moment en què, en plena Guerra Civil, ningú no li ho aconsellava, i ho va fer per una qüestió pràctica, però també per l’amor que li desperta una ciutat on se sent estranger entre estrangers i, també, la seva llar.
