Divendres és Sant Jordi i, com que no en tenim prou amb recomanacions literàries, també volem parlar de projectes musicals actuals per escoltar i llegir. Aquesta secció va dedicada a totes aquelles persones que, a banda de la melodia, escoltem amb atenció les lletres de les cançons, què ens expliquen i com ens ho expliquen.
1. Neus Borrell i Bru Ferri
‘Desnéixer’, 2021
Comencem amb poesia musicada amb les mans i veus de Neus Borrell i Bru Ferri. Després d’un primer EP ‘Llibretes’, de Pepe Sales, el 2019, ara debuten amb el disc ‘Llibretes i Orogènesis’. Un duet que a partir d’una obra literària ja existent, inventa un acompanyament musical i converteix els poemes en cançons. Maria Mercè Marçal, Oriol Sauleda, Blanca Llum Vidal, Doroty Armenia (que escriu en llengua babèlica) o Pepe Sales són alguns dels autors a qui posen música. Dues veus delicioses i piano que com una muntanya emergent sorprenen pel respecte, l’elegància i la sensibilitat a l’abordar i interpretar aquest treball de debut.
La poesia és el gènere musical per excel·lència i molts projectes musicals també s’han inspirat en obra poètica universal, per l’estructura, el ritme, la mètrica i la rima. Podríem fer una llista llarga de poesia musicada com Vinyoli, Espriu, Ferrater, Brossa, Estellés, Rilke, Baudelaire, Rimbaud, Plath… o, fins i tot, establir binomis com Serrat i Machado, Llach i Martí i Pol, Nacho Vegas i Michi Panero. O tota la música que s’ha creat a partir de la poesia de Lorca: de Camarón a l’Omega de Morente i Lagartija Nick, de Leonard Coehn a Joel Minguet…
També trobem, però, poetes que s’automusiquen, que canten els seus propis versos com, per exemple, l’Eduard Escoffet amb Barba Corsini, que aviat publicaran disc, abans amb Bradien, la Laia Malo amb Jansky, la Silvie Rothkovic amb Nunavut.
La Maria Callís i Vladivostok són un altre exemple d’artistes que posa música als seus propis versos. En el seu primer disc, ‘Flors que hi foren’, musiquen una selecció de poemes de ‘La matinada clara’ i ‘La ciutat cansada’, de Maria Callís Cabrera. Ara mateix segueixen amb la promoció i gira d’aquest disc que gaudeix de la lletra i llengua afiladíssima, enginyosa i valenta de la Maria Callís Cabrera i el piano galopant de la Irene Fontdevila, acompanyades d’un element que els suma cos, contundència i rock: Vàlius. Duet també altament literari, com indica una de les seves cançons més fantàstiques d’homenatge a Espinàs, recuperada en un anunci de cervesa.
3. Kae Tempest
‘People’s faces’, 2019
Una poesia amb veu pròpia que comparteix força i potència és la de Kae Tempest (abans Kate Tempest), considerada una de les veus més brillants i prolífiques de la poesia britànica contemporània. Kae Tempest desplega virtuosisme i un control sofisticadíssim de la paraula. Des de molt jove ha sorprès per la seva agilitat i maduresa en el relat i ha revelat ser també una gran lectora, amb fonts que van des de William Blake a Bukowski i Jung. La seva última obra, ‘Connectar’, és una oda a la creativitat i com aquesta esdevé una eina de connexió amb nosaltres mateixes i el món.
El pas de la creació de cançons a la narrativa literària, també l’han practicat múltiples artistes. Des de Patti Smith a PJ Harvey, Tracey Thorn, Maria Rodés, Joan Miquel Oliver, i Gerard Quintana. Però tornem al rap, perquè, com Kae Tempest diu, “és la forma més impressionant d’explicar la veritat i rematar-ho amb una rima”. I així ho demostra ToteKing. Si bé al llarg de la seva discografia ja érem conscients del domini prodigiós a l’escriure, amb la publicació l’any passat del seu primer llibre, ‘Búnker’, va refermar el seu interès i/o obsessió per la literatura. Un plaer intel·lectual i espiritual motivat pel seu pare –ara difunt–, i que ha reprès mitjançant la correspondència constant amb l’escriptor Enrique Vila-Matas. En l’àmbit musical podria ser que ens sorprengués aquest 2021 amb un disc, compilant els senzills que presenta al llarg de l’any.
D’autors musicals que són grans lectors, passem a d’altres que només amb el seu nom ja ens donen moltes pistes. La influència literària és evident si el teu grup es diu Mishima, Belle & Sebastian, At Swim Two Birds, The Magnetic Fields, Genesis, Titus Andronicus, Hamlet, Mago de Oz.
5. The Divine Comedy
‘The Booklovers’, 1994
Un d’aquests autors és per descomptat, The Divine Comedy. Neil Hannon, el líder nord-irlandès de The Divine Comedy es declara ser un lector absolut i confirma que les seves cançons s’inspiren o, fins i tot, incorporen cites textuals d’obres literàries diverses, des de Scott Fitzgerald a ‘Una habitació amb vistes’, d’E.M. Forster, els clàssics o la mitologia grecoromana. Explica que l’originalitat en la creació només és possible mitjançant la barreja de tota mena d’influències artístiques. Ara es troba presentant ‘Venus, Cupid, Folly and Time’, la reedició de tota la seva obra discogràfica en una caixa fantàstica, per celebrar els 30 anys de trajectòria.
Els grans clàssics i la literatura de ficció (novel·les i contes) són referències recurrents en la música moderna. Però també hi ha qui s’inspira en l’assaig i la filosofia. Sí, trobem influències constants de la filosofia clàssica, els existencialistes, l’escola de Frankfurt i pensament contemporani… des de Santiago Auserón a Astrud, Momus o la publicació recent, ‘Clamor’, de Maria Arnal i Marcel Bagès.
‘Clamor’ és el nou treball de Maria Arnal i Marcel Bagés. Un disc molt interessant no només per l’experimentació amb so orgànic i creat mitjançant l’I.A, sinó també pel missatge d’urgència de creació d’un nou model d’habitar el món i de relacionar-nos. Les lletres s’inspiren en lectures compartides de Paul B. Preciado, Timothy Morton, Ursula K. Le Guin i, sobretot, Donna Haraway, filosofa molt aclamada, que basa el seu discurs en la intersecció entre biologia, cultura, política, a partir d’una metàfora de cordes que trenen feminisme, ecologia i ciència-ficció.
Quan fa pocs anys van concedir el Premi Nobel de Literatura a Bob Dylan va constatar que l’escriptura de cançons és una forma literària i, com Dylan, ho demostra l’obra de Coehn, Joni Mitchell, Pau Riba, Carole King, Quimi Portet, Albert Pla, Puntí i, sens dubte, Manel. La narrativitat i habilitat d’explicar històries de Manel és el pilar del seu cançoner. Tant poden inspirar-se en Verdaguer, com en la quotidianitat més propera, sempre aconsegueixen captivar amb uns textos que van més enllà de la lírica musical. En qüestió de lletres no tenen obra menor. Acaben de publicar l’EP ‘L’amant malalta’, que incorporaran als directes de la gira, encara vigent, del seu últim disc ‘Per la bona gent’.
