Moltes dones han quedat en l’anonimat malgrat haver fet una gran aportació al món de la moda, posem fil a l’agulla per homenatjar les modistes, grans difusores de la moda al segle XX i grans oblidades.
“Modes i modistes”, al Museu d’Història de Catalunya
L’exposició “Moda i modistes” és fruit de la col·laboració entre el Museu d’Història de Catalunya i la Fundació Antoni de Montpalau per posar de manifest el treball de les modistes al llarg del segle XX. Es pot visitar fins al 13 d’octubre al Museu d’Història de Catalunya.
Dates: fins al 13 d’octubre de 2019
Lloc: primera planta del museu (plaça de Pau Vila, 3)
Preu: general 4 euros / Combinada 6,50 euros
Horari: de dimarts a dissabte, de 10 a 19 h (dimecres fins les 20 h)
Diumenge i festius, de 10 a 14.30 h
Visita guiada: cada dissabte a les 12 h (inclosa en el preu d’entrada)
Modisteria al segle XX
La modisteria al segle XX va ser tot un fenomen per diversos factors: ja havien començat els moviments feministes que donaven suport a l’emancipació femenina, hi havia gran demanda de peces de vestir i encara no existia la producció industrial i, més important, per aprendre l’ofici de modista no calia anar a cap escola.
Moltes aprenien a casa (autodidactes) amb sistemes en fascicles com el de Carme Missé o en petits tallers amb d’altres que ja en sabien, com veiem en aquestes imatges, i després, quan tenien la tècnica dominada, posar-se pel seu compte també era senzill, només havies de guanyar-te una clientela i mantenir-la. Malgrat ser anònimes i humils, les modistes treballaven amb grans teixits i tota la traça per vestir l’alta burgesia, hi havia vestits camisers per cada dia i d’altres de còctel. Fins i tot, i ara ens semblarà curiós, hi havia vestits de núvia negres.
La base de les modistes: glassetes, patrons i prototips
Tenir la base per fer vestits a la moda, que les clientes volguessin encomanar, marcava la diferència entre tenir bona feina o dedicar-se a fer traus i cosir botons. I la base eren els patrons i les glassetes. Les glassetes són aquestes peces de roba de cotó en color cru, molt barata, que fan servir encara ara per fer les proves de qualsevol peça de vestir, per veure si l’arquitectura funcionarà o si el vestit se n’anirà en orris.
Alta costura
Alguns models fets per modistes eren calcats als que aquella temporada havien presentat grans firmes com Balenciaga o Dior. Les còpies van ser el malson de la indústria de la moda, fins al punt que les cases d’alta costura van decidir començar a vendre molt cars els patrons i les glassetes dels seus dissenys. Tothom hi sortia guanyant: les cases d’alta costura no podien evitar les còpies i, com a mínim, en treien un rendiment, i les modistes es posaven d’acord per comprar i intercanviar els patrons i no s’havien d’esmerçar a treure’ls només mirant el vestit.
Les modistes eren grans difusores de la moda allà on les “maisons” no arribaven, a petites ciutats i pobles. Això es veu claríssimament en aquest bocinet de ‘La modista’, en què Kate Winslet interpreta una costurera d’alta costura que torna al racó d’Austràlia on va néixer i el revoluciona a través de la moda.
La simpatia per les modistes també venia perquè alguns grans dissenyadors havien començat a la modisteria. ‘Coco avant Chanel’ és una pel·lícula protagonitzada per Audrey Tatou que explica el passat de modista cabaretera de Coco Chanel, una de les dissenyadores de moda més eternes.
Les professionals de la costura pagaven per entrar en aquests salons on s’ensenyaven les novetats, però si veien alguna modista dibuixant durant la desfilada, els guàrdies de seguretat li cridaven l’atenció perquè deixés de fer-ho. Per cuidar el negoci, els prohibien fer dibuixos durant la desfilada, però algunes duien amagades llibretes ben petites per fer esbossos i treure els patrons sense haver-los de comprar. En aquesta comèdia del 1966, una nord-americana viatja a París per veure les noves col·leccions i comprar-les pels magatzems on treballa.
Totes les grans cases de moda tenen un batalló de modistes. El taller de costura és la base de tota gran marca de roba de luxe, i Dior no n’és una excepció.
