Trobar un pesat mall reposant en solitari sobre la gespa semblava un senyal massa evident per ser casual. Però l’atzar té aquests detalls i s’han d’aprofitar, així que Kiko Amat l’agafa sense pensar-s’ho i el converteix en l’atrezzo, discret però contundent alhora, que l’acompanya durant l’entrevista.
Kiko Amat gesticula amb vehemència i parla amb celeritat, gaudint de reptar la pròpia perspicàcia fent frases tan provocadores com gramaticalment sofisticades que brollen amb espontaneïtat. La seva figura menuda remarca encara més les grans dimensions del camp de rugbi de la Unió Esportiva Santboiana, un dels paisatges viscuts que nodreixen les seves ficcions.
L’última n’és ‘Revancha’, una història en què la violència s’excerceix en múltiples direccions; colpejant i modelant com ho faria un mall desbocat, sense deixar pràcticament marge a la reacció, en una espiral de destrucció que, paradoxalment, es demostra profundament humana.
Hi ha una olor com de formigó, d’escaiola humida, pel rotllo fluvial, que per mi és l’olor del meu poble.
És olor de quitrà, de quitrà mullat.
L’extraradi, territori vital i literari
Les novel·les de Kiko Amat, com ell mateix enumera, estan farcides de torres elèctriques, descampats, bars gens sofisticats, càmpings abandonats, instal·lacions esportives humils… Són els elements que configuren el paisatge d’extraradi, que “té un potencial grandíssim per la narrativa perquè és una zona com fantasmal”, assegura.
L’extraradi de Kiko Amat és el Baix Llobregat i, més concretament, el circumscrit a Sant Boi, on va néixer el 1971. El seu pare era jugador de rugbi de l’equip local i la seva mare auxiliar al famós psiquiàtric d’aquesta població. Territoris concrets però extrapolables perquè, segons ell, “els extraradis s’assemblen molt a tot arreu.” Per això, quan se’ls utilitza com a material literari “has de conservar l’especificitat geogràfica a la vegada que ho fas universal”.
Kiko Amat ha treballat creativament així aquests contextos que, amb més o menys detall i protagonisme, esdevenen el decorat de les seves obres. Va publicar la primera, ‘El día que me vaya no se lo diré a nadie’, el 2003. Quatre anys després va aparèixer ‘Cosas que hacen BUM’ i, el 2009, ‘Rompepistas‘. Després d’‘Eres el mejor, Cienfuegos’, editada el 2012, i ‘Antes del huracán’ (2018), ara arriba ‘Revancha’, protagonitzada per un grup d’ultres que desafien el lector amb una personalitat complexa que defuig el judici fàcil.
Determinisme social
Des de ben petit, Kiko Amat destacava en l’art d’explicar històries. Una virtut útil en la socialització informal i quotidiana però que, en cap cas, era percebuda en el seu entorn com un potencial professional. “Jo, a setè, volia ser escriptor. Però a vuitè ja vaig veure que no hi havia cap escriptor que vingués del món d’on jo venia”, recorda.
Amat insisteix en l’impacte de la falta de referents i en com aquest mirall d’una realitat segregada és alhora causa i conseqüència de la desigualtat d’oportunitats. En “un món eminentment no artístic i no intel·lectual” com el seu, la idea de ser escriptor no es concebia: “La família, l’ambient i la classe social, més que donar-te eines, et posen al cap la possibilitat que això existeixi”, reflexiona.
A l’extraradi el teu futur o destí mai s’assembla als teus somnis. No hi ha ningú que somiï treballar en una fàbrica, no hi ha aquest tipus d’ètica obrera. Simplement fas allò perquè és el que hi ha.
Per això, Amat es considera una “aberració en el món literari”: com altres companys d’escola, no va fer estudis superiors i va tenir nombroses feines no qualificades durant la seva joventut. Fins que “fent una finta vaig poder accedir a aquest món que normalment m’hagués escopit. És un cop de sort i molta feina, però la feina sense un cop de sort no serveix de res”, explica.
Tot plegat fa de Kiko Amat un personatge extravagant, que no acaba d’encaixar plenament en els paràmetres previsibles de cap dels dos mons en què s’ha desenvolupat. En tot cas, revindica “una consciència de classe orgullosa, desafiant i emprenyada”. Això sí, sense mitificar ni caure en lloances ingenues: “Fills de puta n’hi ha a tot arreu”, assevera.
El potencial de la violència
“Si t’han passat coses dolentes, ser bo és molt més complicat”. Ras i curt. Expressat així pot semblar obvi i, de fet, la gran majoria estaria d’acord amb aquesta afirmació. Però malgrat això, la comprensió i acceptació de les conseqüències de la violència viscuda no semblen gaire arrelades a la nostra societat. La violència, generalment, espanta i genera rebuig. Si més no, públicament. Tot i que també hi ha qui és conscient que un batec violent, encara que domesticat, vibra dins seu o qui reconeix sentir atracció per les expressions de fúria desfermada.
Kiko Amat trenca amb la visió reduccionista i hipòcrita que sovint envolta la idea de violència. Amb un somriure murri assegura que la violència té múltiples manifestacions i que al costat de la “maligna i condemnable”, també hi ha “la triomfal, èpica, heroica i bonica”. I es mostra complagut d’haver vist “bellesa en la violència” i assistit a l’espectacle de veure com servia per desactivar el “matoneo i el bullying”.
És molt fàcil ser bo si només t’han passat coses bones.
De fet, se sent admirat pel que passa “quan la força bruta s’aplica sense cap tipus de restricció amb algú que és dolent”. I reconeix amb cert orgull: “M’agrada tornar-les”. Els seus personatges, en particular els de ‘Revancha’, es mouen per unes pulsions irracionals que els porten a venjar-se violentament dels greuges patits fent pagar “els guais, la gent ho va tenir bé, la que va tenir pares amantíssims, la que va tenir avis artístics…”.
A part d’entendre els conceptes de violència i de venjança més enllà de l’atac físic, insisteix en què aquestes poden conviure amb altres característiques més virtuoses o una certa sensibilitat que, pel context, tenen un mèrit especial. Potser per això aquesta és una de les seves marques literàries: dibuixar personatges que són capaços d’accedir a una certa gràcia, amor o bellesa “dins d’un entorn que per definició te l’hauria de cancel·lar”. Figures que “són reflexos de gent que he vist i que conec”, explica.
L’ofici d’escriure
Zero glamurosa. Així descriu Kiko Amat la feina quotidiana de l’escriptor. Vol deixar clar que l’ofici consisteix a “picar pedra i estar treballant cinc o sis hores diàries en pijama”. En aquesta convivència solitària amb el paper s’esgrimeix, també, la lluita amb el propi ego. I és que, pel bé de l’obra, cal una “barreja de megalomania embogida i humilitat extrema”.
Amat trenca tòpics i no deixa marge per a la fantasia idíl·lica. Tampoc pel que fa al rol dels llibres: “No crec que la narrativa s’hagi de nodrir de bibliofília”, espeta. De fet, assegura que la majoria dels escriptors que més li agraden són, per sobre de tot, figures de vida intensa que a partir d’aquesta experiència van acabar fent literatura.
Els teus llibres han d’anar en contra teva, han de ser molt millors que tu.
En certa manera ell és un exemple d’aquest camí i destaca que el que estava destinat a ser una limitació s’ha acabat convertint en element d’èxit: “Tota la meva visió del món ve d’haver agafat el camí ‘xungo’. Aquesta volta de classe i subcultura, no universitària i no acadèmica ha fet que faci el que faig així que no la vull insultar gaire, i no està exempt dels seus atractius”, conclou. Esperem que la segueixi compartint en les seves obres.
