La ciutat belga de Gant dedica l’any 2020 al pintor Jan van Eyck i aquest febrer inaugura la més gran exposició que mai s’hagi fet sobre l’artista. “Van Eyck. Una revolució òptica” es pot veure al Museu de Belles Arts de Gant fins al 30 d’abril i, per això, recordem el llegat del Leonardo del Nord i revisem el Renaixement flamenc.
La revolució òptica
Què era aquesta revolució a la qual es refereix el títol de l’exposició? El mateix Van Eyck respon, a través del seu suposat autoretrat, una obra mestra del renaixement flamenc. La manera que té de descriure la cara és admirablement realista, molt innovadora per l’època: les venes, les arrugues, el lacrimal, les ombres, els pèls de la cara… tots els detalls estan perfectament representats en un desplegament de “realisme òptic” que és la manera que tenim els historiadors de l’art de definir la manera de pintar dels artistes flamencs. D’aquí la revolució òptica de la que parla l’exposició.
Les tècniques
Un dels grans secrets va ser la pintura a l’oli, una tècnica revolucionària que ja existia però que Van Eyck va desenvolupar molt i la va portar a la pintura definitivament. Fins llavors es pintava bàsicament al tremp (amb ou), cosa que no permetia fer tants detalls, transparències ni reflexos.
Altres autors del realisme òptic
El Renaixement flamenc presta molta atenció als detalls amb obres d’autors tan importants com el Bosco, Brueghel, Memling, Hugo van der Goes, Roger van der Weyden o el mateix Jan van Eyck. Alguns van treballar a la zona de Flandes que avui en dia queda a Bèlgica, i altres a la zona que queda a Holanda.
Estil i temàtiques dels quadres
Flandes era una regió riquíssima durant el Renaixement, Bruges, per exemple, era un gran centre comercial europeu i molt famosa per la seva producció tèxtil, cosa que els pintors flamencs es van esforçar a posar de relleu a través de les seves obres, tal com veiem aquí: la Mare de Déu va vestida amb unes teles molt riques, que es mostren amb molts plecs ―tret típic de la pintura flamenca―, d’un vermell radiant (un color molt característic de Flandes), decorat amb perles i maragdes… per no parlar dels brocats d’or del bisbe de Bruges que veiem a l’esquerra.
Es tracta del que es coneix com una sagrada conversa: Jesús mira cap al comitent de l’obra, el canonge Van der Paele, el qual és presentat a Jesús per Sant Jordi, que s’aixeca el barret en senyal de salutació. Perquè aquest sant? Perquè el canonge es deia Jordi (Joris en flamenc). Això era molt típic també de la pintura flamenca: el que havia pagat de l’obra volia veure-s’hi representat tant si com no :-), encara que fos al bell mig d’una escena sagrada. I els que no eren religiosos com aquest canonge també es feien representar a les obres sagrades, aquí per exemple veiem un tríptic, un format molt característic de la pintura flamenca que permetia tancar i obrir l’obra a conveniència. En aquests tríptics normalment al centre veiem l’escena sagrada mentre que als costats els comitents feien representar la seva família: noies a una banda, nois a l’altra, com aquí.
El matrimoni Arnolfini
El famós Sr. Arnolfini de Van Eyck vivia a Bruges, era un italià que es dedicava al comerç de la seda a la ciutat. Creiem que aquest quadre el va fer per celebrar que s’acabava de casar, ja que s’agafen de la mà i hi ha moltes al·lusions al matrimoni com el gos ―símbol de la fidelitat― o el cirerer i les taronges ―al·legories de la fertilitat― que al·ludeixen al futur paper de mare de la Sra. Arnolfini. S’ha discutit molt sobre si representa la dona embarassada, però l’art quasi mai representava les dones en estat ja que es considerava indecorós. En canvi, les pintaven amb panxa per indicar que eren fèrtils, sobretot en noies d’aquesta edat (entre els 14 i 17 anys) que era quan es casaven. El fet que es posi la mà al ventre agafant tota la roba era una posició molt comú d’educació entre les noies al Renaixement, per tant, tampoc significa res en aquest sentit. El que resulta revolucionari és que Van Eyck col·loqui un mirall d’aquesta manera segles abans que ho fes Velázquez a ‘Las meninas’, creant un espai de 360 graus. A més, a sobre el mirall hi ha la firma del pintor, cosa molt rara per l’època, ja que cap pintor firmava les seves obres. Això era una senyal que l’estatus de l’artista estava canviant i s’estava transformant en algú important.
