L’edat mitjana: els pantocràtors i els dimonis

A l’edat mitjana, la por es representava en els pantocràtors, que es trobaven al timpà de les portalades (com a Chartres) i també a l’interior de les esglésies (als absis). El mot Pantocràtor ve del grec i significa “totpoderós”. Representa el Judici Final de l’Apocalipsi, quan Crist ve per segona i última vegada a judicar els vius i els morts. Era una advertència: “Porta’t bé, perquè seràs judicat”. La gran por de la gent era que els condemnés per sempre a cremar-se a l’infern, on hi havia els dimonis, que feien (i encara fan) molta por. Els dimonis eren una barreja d’home i animal, de color negre (que significava les tenebres, és a dir, el mal) o de color verd (el color de la mala sort a l’època medieval).

Les primeres descripcions de l’Infern daten del segle IX
Les primeres descripcions de l’infern daten del segle IX

Un altre tema medieval que fa molta por són les bèsties dels capitells o les gàrgoles. Aquestes bèsties estaven classificades dins una espècie d’enciclopèdia que es deia bestiari. El bestiari medieval —n’hi ha moltes versions— és extensíssim i riquíssim. Cada animal significava o un pecat o una virtut: tenien una finalitat moralitzant. Per exemple, dins els animals que feien més por, hi havia la hiena que, segons els bestiaris, anava a la recerca de cadàvers per alimentar-se i, per tant, representava el mal. Altres animals, com el cocodril, la sargantana, el dragó i tots els animals verds, repugnants i perillosos, eren associats amb el dimoni.

En l'època medieval, la hiena era la representació del Mal
En l’època medieval, la hiena era la representació del mal

El barroc: la por de la mort

En una època tan convulsa com el barroc, era molt present la por de la mort i del pas inexorable del temps. Això està expressat magistralment pel gran escultor del barroc, Bernini, en una tomba que transmet la por d’una manera molt teatral —pròpia del barroc— i impactant. Sembla realment que l’esquelet et vingui a buscar i la porta s’hagi d’obrir per endur-se’t a la mort.

La tomba d’Alexandre II al Vaticà, de Bernini (1671–1678)
LA TOMBA D’ALEXANDRE II AL VATICÀ
Bernini, 1671–1678

Final del barroc i inici del romanticisme

Goya i l’inici del romanticisme

Goya és un exemple molt clar d’un artista obsessionat amb la seva pròpia mort. Fins i tot va arribar a pintar els murs de casa seva (la Quinta del Sordo) amb visions de la seva pròpia mort i del més enllà. D’ell també són les famoses ‘Pintures negres’, que es diuen així perquè, en ser pintades amb oli sobre la paret, i no al fresc, es van ennegrir. Dècades després les van arrencar i les van portar al Prado. Una de les pintures és aquesta processó macabra inspirada en la de Sant Isidre, a Madrid, que és com una desfilada d’ànimes en pena, damnades, com zombis. És allà que l’artista pinta el famós Saturn devorant els seus fills.

LA ROMERIA DE SANT ISIDRE
Francisco de Goya, 1819 – 1823

Füssli i el malson

En aquesta mateixa època, un altre exemple fabulós dins la pintura és Füssli, un artista molt interessant i encara molt poc conegut pel gran públic. Aquest quadre, ‘El malson’, tracta un tema moderníssim per l’època, i ho fa d’una manera també molt moderna, que anticipa el surrealisme i ens impacta encara ara. Aquest cavall amb els ulls injectats sembla que ha de violar la dona, mentre que la personificació del malson la veiem asseguda a sobre d’ella.

El malson. J.H Füssli (1871)
EL MALSON
J. H. Füssli, 1871

G. B. Piranesi, el primer surrealista

L’inconscient i les juguesques de la pròpia ment són un altre gran tema de la por. Molt abans de l’arribada del surrealisme, just a la mateixa època que Goya o Füssli, G. B. Piranesi (un altre gran artista, arquitecte de professió), va pintar aquests jocs de l’inconscient. ‘Les presons imaginàries’ és una sèrie de gravats que va fer Piranesi sobre unes presons imaginàries, totalment revolucionàries per la seva època.

LES PRESONS IMAGINÀRIES G.B Piranesi (cap al 1745)
LES PRESONS IMAGINÀRIES
G. B. Piranesi, cap al 1745

Inicis del s. XX: la por de la guerra

Arnold Schönberg

A part del famós ‘Crit’ de Munch, que tothom coneix, hi ha molts altres artistes que també s’autoretraten amb por. Un autoretrat molt menys conegut però molt impactant és el del famós compositor Arnold Schönberg, que sembla anticipar la I Guerra Mundial que havia d’esclatar poc després.

A.Schönberg. La mirada vermella (1910)
LA MIRADA VERMELLA
A. Schönberg, 1910

E. L. Kirchner

Van ser molts els artistes que van reflectir la guerra i la por de les trinxeres. La por paralitza i traumatitza molts dels artistes que són al camp de batalla, com per exemple Kirchner, un pintor alemany que va haver d’internar-se en un sanatori de Davos per culpa dels traumes del que va viure al camp de batalla. Aquí el veiem en un autoretrat, en ple atac de nervis i de por.

E.L Kirchner. Autoretrat malalt (1918)
AUTORETRAT MALALT
E. L. Kirchner, 1918

André Masson

El surrealista André Masson, per exemple,  va practicar una tècnica derivada dels estudis de Freud que es diu pintura automàtica per tal de donar forma als seus traumes més amagats —va ser ferit greument durant la guerra— i així alliberar-se’n una mica. Consistia a pintar sense pensar ni fer cap esbós previ, si era possible en un estat semihipnòtic, en el qual Masson tenia la capacitat d’entrar.  Un cop acabat, i ja conscient, es tornava a mirar l’obra i l’acabava. Sovint solien representar una mena de monstres, els monstres de l’inconscient i la guerra.

André Masson. Pintura automàtica (1924)
PINTURA AUTOMÀTICA
André Masson, 1924

La por en l’art contemporani

Cindy Sherman

La famosa fotògrafa Cindy Sherman va dedicar una sèrie de fotografies a les pel·lícules de Hollywood de terror, com ara ‘La nit dels morts vivents’, on analitzava sempre el paper de la dona, innocent i desprotegida i a la vegada objecte de desig: li interessaven els estereotips. Sherman fa les fotos en blanc i negre i s’inspira molt, de fet, en el neorealisme italià.

UNTITLED FILM Cindy Sherman (1979)
UNTITLED FILM
Cindy Shermann, 1979

Damien Hirst

Damien Hirst és autor d’una obra icònica de la por en l’art contemporani. Qui no ha tingut por del tauró quan s’ha banyat al mar, sobretot després de veure la pel·lícula? Hirst és, sens dubte, un dels artistes actuals més ben considerats i aquesta és, també sens dubte, la seva obra més icònica i la que el va catapultar a la fama. Hirst sempre parla de la mort i, més concretament, de la por a la mort.

Damien Hirst.La impossibilitat física de la mort en la ment d'algú viu (1991)
LA IMPOSSIBILITAT FÍSICA DE LA MORT EN LA MENT D’ALGÚ VIU
Damien Hirst, 1991