Fins al 26 de maig, el CaixaForum dedica una retrospectiva a l’artista Max Beckmann, exponent de l’expressionisme alemany però amb un estil propi que l’allunyava de les tendències dels seus contemporanis. ‘Max Beckmann. Leipzig, 1184 – Nueva York, 1950’ s’endinsa en l’obra de l’artista a través d’un recorregut temàtic dividit en dues parts: la primera etapa a Alemanya des dels anys anteriors a la Primera Guerra Mundial fins a l’ascens del feixisme i una segona fase a l’exili a Amsterdam i els Estats Units.
Una breu història de l’expressionisme alemany
L’expressionisme és una tendència estilística molt específicament alemanya que va ocupar la primera meitat del segle XX i que es fa formar a través de molts grups d’avantguarda que van anar sorgint per tot el país -des de Dresden a Munich o a Berlín- i que va estar present en totes les disciplines creatives: des de la pintura, la escultura o l’arquitectura fins la música, la literatura o el cinema.
Neix durant l’anomenada època guillermina, en plena política del pangermanisme, és a dir, de la voluntat d’estendre Alemanya geogràficament, econòmicament i culturalment, una voluntat que comença amb el Kaiser Guillem II, que va militaritzar el país i va incentivar la indústria: és quan neixen famoses dinasties com la Thyssen, per exemple.
La majoria dels artistes expressionistes anaven en contra d’aquesta política militarista, amb algunes excepcions puntuals. Max Beckmann, per exemple, es va allistar voluntàriament però només va aguantar un any ja que patia d’atacs de nervis i va haver de tornar a la vida civil.
El primer expressionista
Un exemple molt clar el tenim en el pioner de l’expressionisme, Ernst Ludwig Kirchner, que critica l’ambient que es respirava als carrers de Berlín. La gent apareix trista, els personatges ni es miren… un dels temes preferits dels expressionistes serà la gran metròpolis, on la gent se sent sola enmig de la multitud, alienada.
En aquella època a Alemanya hi havia molta inseguretat als carrers i un alt índex de prostitució. Això descriu Kirchner: abaix veiem a una prostituta als carrers de Berlín. La societat guillermina, tant conservadora, tenia el seu cantó fosc, que el que els artistes volien denunciar a través de les seves obres. Kirchner utilitza sempre les formes anguloses, que aporten tensió a la escena. És un tret característic del moviment que va fundar: Die Brücke (El Pont).
La vida noctura de Max Beckmann
Max Beckmann també era una gran assidu als cabarets, l’alcohol i les dones. Té moltíssims quadres dedicats a la vida nocturna. Un dels seus quadres més famosos descriu una festa. Ell tenia un apartament a París on anava a passar molts hiverns i un dia el van convidar a l’ambaixada alemanya juntament amb polítics, empresaris i aristòcrates. Si t’hi fixes la gent no comunica entre ella pràcticament. Aquest aïllament de l’home és molt característic de l’expressionisme. Beckmann sempre deia que es trobava molt sol en aquests ambients de gent tant contenta i riallera.
L’expressionisme en el cinema
Directors tan cèlebres com Fritz Lang o Murnau treballaran pel famós estudi de la UFA a Berlín, creat en aquell moment. Aquest logo és tot una icona del cinema. Potser la pel·lícula més estrictament “expressionista” de totes sigui ‘El gabinet del Dr. Caligari’.
Els decorats ens recorden molt a la pintura expressionista: angles marcats, diagonals, manca de perspectiva… distorsió de les formes en general. Tot pensat per crear tensió visual i emocional.
També tenim la famosa pel·lícula ‘Metròpolis’, dirigida per un expressionista alemany, Fritz Lang, molt crítica amb la situació de l’obrer. En general els expressionistes van emprar l’obra d’art com un mitjà de denuncia.
El final d’una era: “l’art degenerat”
Tot aquesta efervescència en la literatura, pintura o cinema s’acaba radicalment quan apareixen els nazis. Hitler, que va intentar entrar a la Universitat de Belles Arts de Viena sense èxit – no va passar l’examen d’ingrés- era un enamorat de l’art, però de l’art clàssic com veiem en aquestes obres seves, molt tradicionals.
Ell detestava l’avantguarda ja que la considerava lletja, pròpia de ments malaltes i de judeo-marxistes. Per això l’any 1937 va fer una exposició dedicada a aquest art censurat amb el nom d’Art Degenerat, que per cert va tenir moltíssims visitants. Allà hi eren tots els expressionistes i no només ells sinó els autors d’avantguarda en general com ara Marc Chagall, per exemple. I òbviament tots els jueus, com ara Chagall, tenien una sala expressament per ells.
Després d’això tots van a l’exili o es suïciden com va ser el cas de Kirchner. En el cas de Beckmann, per exemple, immediatament després de sentir el discurs de Hitler a la ràdio parlant sobre la degeneració dels artistes, va fugir del país.
