Aquest 2020 ha fet saltar totes les previsions pels aires i, de fet, a tots (poc o molt) ens ha canviat la vida. Si no fos per aquest maleït virus el 2020 hauria tingut una banda sonora molt germànica, la de Ludwig van Beethoven, ja que tot just fa 250 anys del seu naixement. És per això que avui reivindiquem l’obra d’un humanista, un creador que va reivindicar la llibertat (ell mateix es va sentir lliure per trencar amb les normes), també va denunciar la injustícia i, fins i tot, va reivindicar la figura de la dona a principis del s. XIX.
Qui va ser Ludwig van Beethoven?
Beethoven va néixer a Bonn (Alemanya) el 16 de desembre del 1770 i va morir a Viena el 1827. La seva era una família humil i el seu pare era un músic mediocre amb massa afició per la beguda. Segons sembla no va tenir una infància fàcil. També hem de tenir present que malgrat ser un compositor de finals del Clacissisme, va patir tots els mals dels compositors del Romanticisme: mai va tenir parella, va tenir mala salut i va mantenir els seus ideals fins a la mort. No cal dir que va ser sord, i aquest fet marcaria la seva tràgica vida.
Una vida marcada per la revolució. L’any 1789 va esclatar la Revolució Francesa, i Beethoven tenia 19 anys. Els ideals revolucionaris i aquesta idea de portar la llibertat als ciutadans el van il·lusionar. Hem de tenir en compte que amb la Revolució Francesa, i posteriorment amb Napoleó, es van enderrocar els Antics Règims i es va imposar una nova manera d’entendre la societat, doncs Beethoven va fer el mateix, però en l’àmbit musical.
Obres destacades de Beethoven
Simfonia núm. 3 en mi bemoll major (‘L’Heroica’)
La simfonia ‘Heroica’ va ser l’inici del Romanticisme musical. Una obra que uneix diversos aspectes importants de Beethoven. D’entrada, la seva voluntat trencadora, ja que va deixar tothom atònit quan la va presentar per la seva llibertat en les formes. De fet, el mateix Haydn va assegurar, després d’assistir a un assaig abans de l’estrena, que a partir d’aleshores “mai més res seria igual”. I no es va equivocar, ja que amb aquesta simfonia es considera que mor el classicisme musical per donar pas al romanticisme, del qual Beethoven en serà tot un ambaixador.
Sonata per a piano núm. 29 (‘Hammerklavier’)
Beethoven també va ser un gran innovador. En l’època que va viure, el piano era un instrument que estava evolucionant moltíssim i ell va ser un dels culpables d’aconseguir que el teclat acabés tenint 88 tecles. De fet, el piano va ser sempre el seu laboratori de proves i va crear obres tan avançades que vistes des del punt de vista del segle XXI, encara ens semblen moderníssimes! Quan Beethoven va compondre aquesta sonata número 29, més coneguda com ‘Hammerklavier’ (piano de martells), va afirmar: “Ja sé, compondre”. Això ens dona una pista de la complexitat tècnica d’aquesta obra, però també de la seva innovació utilitzant un instrument aleshores molt nou.
‘Fidelio’, l’única òpera de Beethoven
Beethoven també té la llibertat com un dels seus referents. El missatge de llibertat el trobem en totes les seves obres, fins i tot en aquella que, va assegurar, va ser el seu “part més dolorós, però per això el més estimat”: ‘Fidelio’, un bon resum del Beethoven més polític. D’entrada, fixem-nos en l’argument: ens situem a Sevilla, on hi ha una presó on han tancat a un home (Florestan) per les seves idees, per tant de manera injusta. Fins a la presó hi va la promesa d’aquest presoner (Leonore), que es disfressa d’home (Fidelio) per accedir fins al seu promès i, així, alliberar-lo. Per tant, veiem una clara reivindicació de la figura de la dona, ja que és ella qui allibera al seu promès. Hem de tenir present que aquesta és una òpera de l’any 1805 i reivindicar la dona en aquell moment era tota una raresa.
Simfonia núm. 9 en re menor, (‘La novena’)
La novena simfonia és una de les seves últimes obres i segurament una de les més populars. De fet, ha acabat esdevenint himne d’Europa. Una obra imprescindible i que, de nou, uneix diversos aspectes importants de Beethoven. D’entrada, el públic va al·lucinar en presentar una simfonia que durava una hora i quart (el normal era que durés uns 40 minuts, i ja seria llarga). Però, a més, se li va ocórrer incorporar un cor al final del 4t moviment, amb l’’Oda a la joia’ de Schiller. Mai abans una simfonia havia tingut cor i això va sorprendre moltíssim. Però no ens quedem només en les formes, pensem també en què diu aquest cor: en definitiva, diu que ens estimem els uns als altres, malgrat les nostres diferències. Per tant, estem davant d’un Beethoven humanista!
