Aquest 2020 és l’any del 250è aniversari de Beethoven, i potser això ha eclipsat una altra commemoració: el 335è aniversari del naixement d’un compositor pioner, Johann Sebastian Bach. Intentem explicar per què és considerat el pare de la música clàssica.

Naixement i formació

Johann Sebastian Bach va néixer un 21 de març del 1685 a Eisenach, i va morir amb 65 anys (1750) a Leipzig. La seva era una família de llarga tradició musical que ell va seguir, com a bona part dels seus fills. Va començar a estudiar música amb el seu pare, però en morir el pare quan tenia 10 anys, el seu germà Johann Ambrosius es va ocupar de la seva formació musical. Aquest germà va rebre classes d’un compositor important, Johann Pachelbel, i, per tant, va ser en part responsable de fer néixer l’interès al jove Bach pel contrapunt i, sobretot, per instruments com el clavecí i l’orgue (per tant, instruments de teclat).

Els concerts per a teclat i orquestra

Es considera que Bach va crear la gènesi del que acabarien sent els concerts per a teclat i orquestra, malgrat que moltes de les seves innovacions van descobrir-se més de 100 anys després de la seva mort. Els Concerts de Brandeburg, en concret el número 5 en re major, està escrit per a violí, flauta, clavecí, corda i baix continu. En una primera anàlisi, el protagonisme el comparteixen la flauta i el clavecí, però si ens fixem bé, el clavecí en té molt més. Per exemple, Bach escriu l’obra per a tres instruments solistes, i en molts moments dos d’aquests solistes són les mans del teclista. Per tant, el teclat té el doble de protagonisme. I no només això, el segon moviment s’avança uns 100 anys a la manera d’entendre la música: amb una expressió molt subjectiva i directa del compositor. És a dir, molt propera al que acabaria sent el romanticisme, on es pressuposa que l’intèrpret aportarà molt a l’obra.

Les notes musicals

Si bé és cert que Bach no va inventar les notes musicals (això ho va fer Pitàgores al segle 5 abans de Crist, i Guido d’Arezzo els va posar nom al voltant de l’any 1000), el que sí va fer Bach és desplegar totes les possibilitats i combinacions harmòniques de les notes musicals. Ho va fer a l’obra ‘El clavecí ben temperat’, una mena de catàleg que permet als compositors entendre les possibilitats combinatòries que tenen en el marc de la música harmònica. És a dir, estableix una mena de normes en la composició musical i també estableix quina és la distància entre una nota i l’altra. És a dir, podríem dir que crea una mena de pauta a l’hora de compondre que encara a dia d’avui els compositors que componen música tonal respecten.

El contrapunt

A Bach, se’l considera el pare del contrapunt, una tècnica que permet combinar diverses veus de manera que sonin harmòniques. És a dir, per fer-ho fàcil: Bach agafa diverses melodies que per si mateixes tenen interès i funcionen, però unint-les crea una melodia nova que també té interès. El contrapunt no se l’inventa Bach, però podríem dir que Bach el perfecciona de tal manera que compositors posteriors recorreran a ell a l’hora de crear obres. Com en el cas de Verdi, que va incorporar un cànon al final de l’òpera ‘Falstaff’, una cosa gens habitual en el món de l’òpera i en què sembla que vol demostrar els seus coneixements de contrapunt, una tècnica que va aprendre estudiant l’obra de Johann Sebastian Bach.