A l’edat mitjana, la relació dels catalans amb les qüestions escatològiques era habitual i formava part de la vida quotidiana. L’historiador Dani Cortijo ens explicava en aquest ‘Va passar aquí‘ de l’any 2017, com aquesta relació s’ha mantingut fins ara, amb tradicions com el tió o el caganer.
Costums i indrets escatològics
Cada Nadal, a les diferents fires de Santa Llúcia que se celebren a la ciutat, els barcelonins compren amb fruïció troncs que són coaccionats perquè excretin regals o figures del pessebre fent les seves necessitats. Es tracta, és clar, del tió i el caganer.
A l’edat mitjana, alguns indrets de Barcelona tenien noms escatològics. El Mercençar, per exemple, era un afluent del rec Comtal, un riu d’aigües lentes. També hi havia el Cagalell Nou i el Cagalell Vell, que es corresponien al final de la Rambla, aleshores una riera, i a una zona humida del Raval. També hi havia carrers anomenats “del Cagari“, és a dir, per fer-hi les necessitats, cosa que era habitual en l’època. Cal tenir en compte que durant l’edat mitjana, l’eficaç sistema de clavegueram dels romans va caure en desús.
El negoci de les femtes
El portal de l’Àngel era la darrera porta que es tancava cada nit per accedir a la ciutat emmurallada. Els únics que hi podien accedir un cop tancada la porta eren els mestres poaters, els encarregats de buidar els pous negres. Els lavabos de l’època eren latrines que no estaven connectades a una xarxa i els residus s’acumulaven en aquests pous. Els mestres poers, al contrari del que podria semblar, pagaven per endur-se les femtes. I és que aquest era un producte preuat perquè servia per fertilitzar tots els camps del voltant de la ciutat emmurallada.
Però el preu de les femtes variava en funció de la qualitat del producte, de la seva acidesa. Fa mal dir-ho, però la prova de qualitat dels excrements es feia tastant-los. Joan Amades va recollir algunes frases i dites escatològiques de la seva època relacionades amb els oficis dels excrements: “Ofici de porc, butxaca d’or”; “Ofici de caca, butxaca de plata”.
A partir del segles XIX, va començar a créixer l’Eixample, la Barcelona fora muralles dissenyada per Cerdà. Però en el disseny original no hi havia una xarxa de clavegueram connectada a les latrines de les llars. Això és perquè Cerdà pensava finançar part de les obres amb els diners de la venda dels productes fecals.
Però en aquells temps, les femtes es barrejaven amb aigua i amb altres productes i van deixar de ser rendibles. A partir d’aquell moment, les empreses de buidatge van passar a cobrar, al contrari del que havia passat fins aleshores. Això va indignar molts barcelonins, acostumats a rebre diners a canvi de les seves femtes.
