Una casa del carrer de Ticià, número 6, va ser l’habitatge durant un temps de Rubén Darío, el pare del Modernisme literari castellà. El poeta nicaragüenc va viure al barri de penitents entre els anys 1912 i 1914. Des del seu primer llibre, ‘Azul’, de poemes i prosa, va marcar la direcció de del Modernisme hispanoamericà.
Rubén Darío va exercir tota la seva vida de periodista. La primera vegada que va venir a Barcelona, que no era la primera que venia a Espanya, va ser a finals del 1898. Va arribar com a corresponsal del diari ‘La Razón’, de Buenos Aires, amb l’encàrrec d’escriure unes cròniques sobre Espanya després de la pèrdua de les colònies.
Enamorat de Barcelona
La primera d’aquelles cròniques és ‘Barcelona’, una crònica esplèndida en què demostra la seva fascinació per una ciutat emergent, moderna i comparable a París, el seu referent. En aquest escrit ja s’endevina que ha establert una gran relació amb el Modernisme, especialment amb Santiago Rusiñol.
Rubén va venir a Barcelona perquè li semblava una ciutat molt més cosmopolita que Madrid. Però també hi buscava una mena de retirada de la vida dels cafès perquè ja estava en una etapa molt avançada de l’alcoholisme. Va intentar ordenar la seva vida, però no va tenir sort. Va compartir els últims anys de la vida amb Francisca Sánchez, amb qui va tenir quatre fills, dels quals només en va sobreviure un. La literatura, doncs, també va ser un refugi per a ell.
Darío i el Modernisme català
Darío va observar des del principi la potència i la modernitat del catalanisme i la vinculació de les lletres catalanes amb el concepte de nació. Va tenir contacte amb altres intel·lectuals, com ara Eugeni d’Ors, qui l’admira profundament, com ens explicava el catedràtic de literatura de la UB Adolfo Sotelo al 2018.
Tot i que havia vingut a Barcelona a buscar una vida tranquil·la, es trobava amb altres escriptors als cafès Continental, Suís o Maison Doree.
La poesia en castellà és diferent abans i després de Darío. Ell és el pare de la modernitat i, sense ell, no hagués estat possible el primer Juan Ramón Jiménez, ni el primer Antonio Machado. La seva influència va arribar més lluny, fins a García Lorca o Vicente Aleixandre. Fins i tot, a Valle-Inclán. La importància de la seva obra és que va canviar el ritme de la prosa i de la poesia en castellà. Ho va fer gràcies a un domini innat de la paraula, però també influït clarament i, entre d’altres, pel Modernisme català.
Potser la cara més oblidada de Rubén Darío és la de periodista. De fet, va viure d’aquesta professió, i de la de diplomàtic. Exercint, va viatjar per tot Europa i les seves cròniques eren molt modernes. Com a diplomàtic, va ostentar el càrrec de cònsol i ministre de Nicaragua a diversos països, entre d’altres, Espanya.
