Marià Cubí va ser un gran lingüista i un dels introductors de la frenologia a Catalunya.
Una joventut inquieta
Marià Cubí va néixer a Malgrat de Mar el 1801. Quan era petit, la seva família es va instal·lar a Maó fugint de la Guerra del Francès. De nen va destacar en l’estudi dels idiomes i amb 19 anys es va embarcar rumb a Amèrica. Allà va exercir de professor i va escriure molts llibres, diccionaris, gramàtiques i va fer traduccions. Va viatjar per nord-Amèrica, Mèxic i Cuba i va fundar diverses escoles. Però un bon dia, segons les seves pròpies paraules, va descobrir la ciència de la frenologia i allò li va canviar la vida.
La frenologia, una perillosa pseudociència
En aquella època, la frenologia era una ciència amb una sèrie de màximes. La més característica deia que el cervell humà està dividit en diferents zones que s’encarreguen d’una qualitat, d’una virtut o d’un defecte de les persones. El cervell, a més, es desenvolupa des del naixement i s’adapta a la forma del crani. D’aquesta manera, estudiant la forma anatòmica del cap, es podrien determinar les diferents qualitats de la persona així com les seves maldats. Aquesta pseudociència es va arribar a fer servir en judicis, on els pèrits mesuraven la forma del crani de l’acusat per determinar la seva propensió al crim.
La difusió de la frenologia
L’any 1837, Cubí va ser nomenat catedràtic d’idiomes moderns de la Universitat de Louisiana, però el 1841 va tornar a Barcelona per difondre la frenologia. Primer es va instal·lar al carrer de les Trenta Claus però de seguida va començar a viatjar per tot Catalunya i per la resta d’Espanya divulgant la seva doctrina. Va tenir molts seguidors, però també va tenir detractors. Va topar amb l’Església i va patir un procés inquisitorial que el va tenir confinat més d’un any. Malgrat tot, un cop absolt, va seguir la seva activitat i el cim de la seva trajectòria va ser quan el van convidar a França a analitzar els caps de la família reial francesa.
La frenologia va tenir molta acceptació durant el segle XIX, però els avenços científics, sobretot en neurologia, van posar en qüestió alguns dels seus principis.
Marià Cubí va morir el 1875, i uns anys després, l’Ajuntament li va dedicar un carrer a Barcelona. Curiosament, el carrer de Marià Cubí es creua amb el de Jaume Balmes, un dels seus grans detractors. Ho va explicar Toni Arencón, escriptor autor de la novel·la ‘L’ànima de l’assassí’, en aquest capítol de ‘Va passar aquí’.
