L’any 1906 Santiago Ramon y Cajal era distingit amb el Premi Nobel de Medicina pel desenvolupament de l’anomenada ‘doctrina de la neurona’, basada en la idea que el teixit cerebral està format per cèl·lules independents. Rebia així el màxim reconeixement internacional en aquest camp després d’anys investigant en una direcció que revolucionava el coneixement acceptat fins el moment, que partia de la visió que el sistema sistema nerviós tenia una estructura reticular.
Ramon y Cajal va forjar la base d’aquest important treball durant la seva estada a Barcelona. Va arribar a la ciutat el 1888, l’any de l’Exposició Universal, per ocupar la plaça de catedràtic d’histologia de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. En aquells moments, les instal·lacions estaven al cor de Ciutat Vella, al recinte del llavors Hospital de la Santa Creu, on hi havia també la Reial Acadèmia de Medicina i l’antic col·legi de Cirurgia.
El laboratori a la universitat… i a casa
Molt a prop de la facultat, Santiago Ramon y Cajal va establir la seva residència. En concret, al número 7 del carrer del Notariat. Allà vivia amb la seva dona i els seus cinc fills. Com explica Miquel Carandell, autor del llibre ‘Barcelona, ciència i coneixement’, tot i que a la universitat disposava de tota mena de material, Ramon y Cajal va instal·lar un laboratori complet per poder treballar també des de casa seva. Se sap que en aquells moments rebia un sou de 3.500 pessetes, un volum de diners elevat que li permetia mantenir la família i també invertir en la seva pròpia tasca com a investigador. De fet, davant els entrebancs per poder donar a conèixer per les vies convencionals els resultats de les seves investigacions va decidir autopublicar la seva recerca i fer-la arribar als científics europeus del seu àmbit.
Ens ho explicava Miquel Carandell, autor del llibre ‘Barcelona ciència i coneixement’, al 2018 per aquest capítol del ‘Va passar aquí’.
