Tot i no ser una ciutat de gratacels, la silueta urbana de Barcelona s’ha anat modificant amb la construcció de diversos edificis alts. La periodista Maria Favà explica les curiositats d’aquestes construccions.

A l’avinguda de la Diagonal 211 hi ha la Torre Glòries, la fita més significativa del nou skyline de Barcelona.  La Torre Glòries fa 142 metres i és el tercer edifici més alt de la ciutat. Malgrat la seva alçada, no es pot considerar un gratacels. La seva construcció va ser polèmica i els barcelonins la van batejar amb diferents malnoms, com ara el supositori o l’obús. En realitat es va dir Torre Agbar, perquè el promotor de l’obra va ser la companyia d’aigües. L’arquitecte responsable va ser Jean Nouvel, també autor del parc central del Poblenou. Nouvel va pensar l’edifici com una al·legoria a l’aigua. Per això, l’exterior de l’edifici és vermell a la part baixa, i blau a la més alta. El blau simbolitza l’aigua que surt de les profunditats de la terra, vermella. A dalt de tot, el blau es fa més clar per simbolitzar el cel. Nouvel, protesta cada cop que visita Barcelona perquè no s’aprofiten del tot les moltes possibilitats lumíniques que té la torre.

A Barcelona hi ha molt pocs edificis alts, potser per la seva dimensió. El primer es va fer als anys trenta a la plaça d’Urquinaona, a la cantonada amb el carrer de Junqueres. És un edifici d’estil racionalista. Després, al la dècada dels seixanta, a l’època de Porcioles, se’n fan tres més: les dues torres altres de la plaça d’Urquinaona, l’Atalaya de la Diagonal i l’Edifici Colon. Aquest edifici, construït el 1970 i de 110 metres, va ser el primer en superar els 100 metres a la ciutat. No es van tornar a fer edificis alts fins abans dels jocs olímpics.

Amb la remodelació de Barcelona de cara als jocs, es va pensar que una bona opció seria fer alguns gratacels que fossin emblemàtics i seu d’empreses significatives. Els dos primers van ser els que hi ha al port olímpic, l’Hotel Arts i la Torre Mapfre. Aquest, amb 154 metres, és l’edifici més alt de Barcelona seguit de la seva torre bessona, l’Hotel Arts. De fet, segons el projecte d’Oriol Bohigas, al port olímpic s’havien de fer fins a quatre torres altes que simbolitzaven les quatre barres de la bandera catalana. El ministeri de Madrid, però, va deixar les quatre torres en dues. L’Hotel Arts, per cert, no es va poder inaugurar a temps per diferents problemes: es van produir fins a vint-i-cinc incendis a l’obra, l’empresa va fer suspensió de pagaments i un dels promotors va fugir de la justícia. La Torre Agbar, ja esmentada, va ser un altre dels edificis emblemàtics de l’època.

L’edifici alt que va tenir més crítiques va ser l’Hotel W (Vela). S’hi van oposar, entre d’altres, els veïns i els clubs de natació, perquè fa ombra als banyistes. Els promotors van ser prou hàbils per pagar les obres de rehabilitació de la piscina del Club Natació Barcelona, la piscina més antiga de l’estat.

Un altre edifici amb problemes és la Torre Marenostrum de l’avinguda d’Icària, promogut per Gas Natural i conegut com el Portaavions. L’edifici, considerat pel MoMA (Museu d’Art Modern de Nova York) un dels edificis més bells del món, és obra d’Enric Miralles, que va morir abans de la seva construcció, i de l’arquitecta Benedetta Tagliabue, que es va fer càrrec de l’obra. Malgrat la seva bellesa,  la periodista Maria Favà explica que la construcció i té la síndrome de l’edifici malalt per l’excés d’electricitat estàtica i la manca d’humitat deguda al tancament hermètic.

Durant uns anys es va dir que Barcelona no havia de fer edificis alts perquè és una ciutat mediterrània o perquè els edificis tenen entre sis i set plantes. Però aquests edificis, malgrat que de vegades no acaben de lligar amb l’entorn, representen l’arquitectura moderna, són edificis del segle XXI.