En Mansour i la seva dona viuen, juntament amb els seus set fills, al Vendrell. Ara fa un any i mig els van rebre a Barcelona la Rosario i l'Esteban. Els han deixat la casa i els ajuden a viure dia a dia. MANSOR AL NATO, refugiat sirià "Siempre tuvimos la esperanza de que se iva a solucionar y íbamos a volver. Hasta que un amigo me dijo esto según parece que estaba para mucho tiempo. Al final salir para Europa y hemos llegado a España el día 7 de septiembre del 2014." MARIA ROSARIO ÚCAR, advocada "Nosotros tenemos esta casa que sólo la usamos simplemente los findes de semana, en verano o en Semana Santa y tal y dijimos que está en su disposición enteramente." Al cap d'un temps, l'ONG ACCEM els va oferir refugi en un centre a Sevilla però només per a sis mesos. MANSOR AL NATO, refugiat sirià "Yo sin saber qué plaza hay, lo que sea, le he dicho que haga el favor de aplazarlo porque los niños estan escolarizados y ahora es difícil trasladarlos a Sevilla en esta circumstancia". MARIA ROSARIO ÚCAR, advocada "La administración ha dicho que como estos señores ya tenían casa y se les había mandado a Sevilla y no quisieron ir, pues que les negaba las siguientes ayudas y ahora estamos en un proceso de un contencioso administrativo. Como les han denegado también las ayudas por hijo a cargo que son 25 euros al mes y se pagan trimestralmente porque dicen que no estan legales en España." MANSOR AL NATO, refugiat sirià "Estos centros de acogida van por un plazo de seis meses. Y al cabo de seis meses romper la vida escolar de unos siete niños para desplazarnos ahí, para estar en este lujo de dos habitaciones, en un centro, romper la vida escolar, empezar de nuevo para que nos den de comer para seis meses y luego fuera a buscarte la vida. Me parece que este no es el camino adecuado". JOSÉ ESTEBAN BAIJORRI "Da igual que llames a presidencia del gobierno, da igual que llames a Barcelona ciudad de acogida. Todos estan por el tema de la ayuda a los refugiados pero nadie hace nada." MANSOR AL NATO, refugiat sirià "Como se puede sobrevivir con nueve personas en este país sin trabajo, sin ayudas, sin lugar. Pues me parece que esto es muy difícil en nuestro caso. Y ya llevamos 18 meses y no sabemos qué futuro nos espera."

Una família de refugiats sirians que s’han instal·lat al Baix Penedès, a casa d’una família de Barcelona que els ha ajudat a tirar endavant, denuncia que a Espanya s’han trobat amb nombroses barreres burocràtiques. Tenen set fills i van arribar sense estalvis perquè van haver de pagar molts diners a la frontera amb Jordània.

La família del Mansour vivia a Tafas, una població siriana propera a la frontera amb Jordània. Al cap de dos anys de guerra al seu país, van decidir marxar, ja que els bombardejos eren constants i els tenien a tocar de casa seva. Van marxar de nit, amb cotxe i sense llums perquè no els veiessin. Finalment, van arribar a la frontera de Síria amb Jordània, on van haver de pagar molts diners, gairebé tots els seus estalvis, i des d’allà van viatjar amb avió fins a Barcelona a buscar refugi.

A Síria, en Mansour Al Nator era guia turístic, intèrpret i treballava per a l’ambaixada espanyola a Damasc. Sovint viatjava a Espanya i a Síria rebia molts turistes a casa seva. Allà va conèixer la Maria Rosario Úcar, advocada i veïna de Barcelona. Es van fer amics i van mantenir contacte. En la seva arribada a Barcelona, el 7 de setembre de 2014, la Rosario no va tenir dubtes a acollir en Mansour i la seva família a una segona residència del Vendrell, al Baix Penedès.

Ara fa un any i mig que la família de refugiats viuen en aquesta casa. Ensenyament, de seguida, va escolaritzar els set fills, tres al Vendrell i quatre a Coma-ruga i, mentrestant, en Mansour continua buscant feina. Denuncia que “hem vingut de Síria i aquí hem xocat amb coses que no imaginàvem d’un país europeu”. Explica que al cap d’un temps de viure al Vendrell, l’ONG ACCEM, dedicada a l’atenció als refugiats, els va oferir refugi en un centre de Sevilla: dues habitacions per a nou persones i només per sis mesos. “Sense saber quin tipus de plaça era, li vaig dir que ho ajornés perquè els nens estaven escolaritzats i era difícil traslladar-nos a Sevilla”, explica Mansour, que, a més, remarca que l’ajuda era per sis mesos: “Trencar la vida escolar de set nens, començar de nou perquè ens donin menjar durant sis mesos i després a buscar-se la vida. Em sembla que aquest no és el camí adequat.”

La Maria Rosario Úcar, que és qui acull la família a casa seva, és advocada i els està ajudant força a aconseguir tots els tràmits: “L’Administració ha dit que com que aquests senyors ja tenen casa i se’ls havia enviat a Sevilla i no van voler-hi anar, els nega les ajudes i ara estem en un procés de contenciós administratiu.” A més, explica, també els han denegat l’ajuda per fill a càrrec, que són uns 25 euros al mes.

Amb tot plegat, la família del Mansour veu poques possibilitats de poder viure tranquils a Espanya. Diuen que “és igual que truquis a Presidència del Govern, a Barcelona Ciutat Refugi… Tots hi són per l’ajuda als refugiats però ningú no fa res”, asseguren. Per això, en Mansour fa una crida perquè l’ajudin a trobar feina i es pregunta: “Com es pot sobreviure amb nou persones en aquest país sense feina, sense ajudes, sense lloc? Doncs em sembla que això és molt difícil en el nostre cas. I ja fa 18 mesos que estem així i no sabem quin futur ens espera.