La síndica demana a l’Ajuntament que activi protocols per detectar aquelles persones que es troben en un estadi previ a quedar-se sense llar. És una de les recomanacions que recull l’informe exhaustiu El sensellarisme a la ciutat de Barcelona, que ha elaborat el Síndic de Greuges de Barcelona pel creixement del nombre de persones sense llar que hi ha a la ciutat.
La síndica ha recollit queixes de persones que es troben en llindars propers al sensellarisme. Un perfil conegut al Síndic és el de majors de 65 anys que viuen en habitacions rellogades o infrahabitatges, amb pensions no contributives com a únics ingressos i sense cap tipus de xarxa familiar i social. La síndica, Assumpció Vilà, lamenta que aquestes persones no sempre reben un acompanyament suficient en moments de crisi. Destaca que aquestes situacions haurien de ser prioritàries en l’àmbit de la prevenció. I recomana als serveis municipals que estiguin amatents a persones en risc d’exclusió d’habitatge perquè rebin l’acompanyament necessari i evitar que es quedin sense llar.
Places suficients i equipaments especialitzats
En l’estudi, la síndica ja mostra la necessitat d’actuar per garantir l’existència de places suficients per a les persones que viuen al carrer, i destaca la necessitat de crear equipaments especialitzats per atendre diferents col·lectius de forma adequada, tal com s’ha fet durant el confinament mitjançant l’habilitació d’espais per a dones, homes i joves. De fet, a finals de gener l’Ajuntament ja va anunciar 80 places per a dones sense llar a Barcelona.
Pel que fa als recursos, després d’haver-los estudiat minuciosament, tant els que són per passar la nit com els que són més funcionals, com menjadors o dutxes, el Síndic detecta la necessitat d’un major grau de supervisió per part de l’Ajuntament per tal de verificar-ne un bon funcionament.
Recursos massa dispersos
Un altre aspecte que cal millorar segons l’informe és la dispersió dels recursos arreu de la ciutat. Ara mateix, per cobrir les necessitats bàsiques, les persones que viuen al carrer han de fer desplaçaments diversos cada dia. Això fa que dediquin el temps i els recursos a aquests moviments i no a millorar-ne la situació. La síndica demana que es treballi per territoris, perquè cada barri o districte disposi d’uns equipaments bàsics.
Davant la crisi habitacional que hi ha a Barcelona, que repercuteix especialment els col·lectius més vulnerables, el Síndic de Greuges considera necessària més implicació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya. Recomana planificar i prioritzar pressupostàriament, a través del Consorci de l’Habitatge, l’adopció de mesures per assolir l’objectiu de solidaritat urbana del 15 % d’habitatges principals a Barcelona abans de l’any 2027, i també reforçar les polítiques encaminades a augmentar el fons d’habitatges de lloguer social i les polítiques d’habitatge destinades als col·lectius més desfavorits.
Participació de les persones sense llar
La síndica valora molt positivament l’existència del Grup de Treball Sensellarisme, del Consell Municipal de Benestar Social de Barcelona, en què persones que es troben o s’han trobat en situació de sensellarisme poden aportar la seva experiència. També “s’ha constatat que en alguns equipaments residencials disposen d’espais periòdics assemblearis en què es debaten qüestions d’organització”, però Vilà va més enllà i considera que cal promoure la participació de les persones sense llar, “tant en aquelles qüestions que les afecten més directament, com de forma transversal, en els debats de la ciutat”.
Problemes per abordar el sensellarisme a Barcelona
L’informe recull que Barcelona és una ciutat “atractiva” per a les persones sense llar, que genera, com la majoria de ciutats, invisibilitat, però també per la derivació a recursos que s’ofereixen, i per l’existència de serveis per a persones sense llar dels quals no disposen altres municipis.
Un factor que dificulta treballar per donar solucions a les persones sense llar és que moltes són immigrants en situació administrativa irregular i això n’impedeix la inserció social i l’accés a determinats recursos i prestacions. Cal afegir el gran flux d’entrada de joves no acompanyats i el col·lapse dels centres per a menors d’edat, de competència autonòmica.
La síndica destaca la salut mental de les persones sense llar, que és un altre element important, i lamenta la manca de pisos tutelats per a aquestes persones. La no existència d’alternatives d’habitatge comporta que la sortida dels centres residencials s’allargui, fet que agreuja la situació, segons l’informe. I, a més, la situació laboral precària i temporal dificulten o impedeixen una inserció laboral. Per acabar, el Síndic lamenta la manca d’un programa estatal i autonòmic per a persones sense llar i, en conseqüència, una manca de cartera de recursos.
Més de 3.000 persones sense llar
Segons el recompte del 2018 que va fer la Xarxa d’Atenció a les Persones Sense Llar, hi ha gairebé 3.600 persones sense llar. D’aquestes, 956 viuen al carrer, 2.099 ho fan en recursos públics i privats del municipi, i altres 536 en assentaments.
Pel que fa l’origen de la població sense llar contactada, el 28 % són de nacionalitat espanyola, el 45 % són ciutadans i ciutadanes provinents de països de la Unió Europea, i el 27 % de les persones són provinents de països extracomunitaris (majoritàriament del Magreb, Àfrica subsahariana, Amèrica del Nord i del Sud, i Àsia). Un 83 % de totes elles es troben en situació administrativa regular i un 17 % en situació irregular.
Cronificació del problema
Un altre fet preocupant que detecta l’informe és la cronificació de la situació de viure sense llar. Ha detectat que un 25 % es troba en la fase inicial del sensellarisme, és a dir, la persona es troba al carrer de forma puntual i la seva situació està en risc d’agreujar-se. Podria estar com a màxim un any al carrer dins d’aquesta fase. La majoria de les persones que viuen al carrer, un 44 %, estan en fase avançada o transitòria, és a dir, l’estada al carrer passa a ser habitual. Es van perdent hàbits personals, laborals i vincles relacionals, i pot allargar-se fins a tres anys. A partir d’aquí, ja es considera que s’entra en la fase consolidada o crònica, on hi estan un 31 % de les persones sense llar. Viuen de forma permanent al carrer, amb estades puntuals en centres residencials.
