La inquietud o potser el temps que feia que ho esperava van fer que aquest dimarts, 7 de febrer, la Yinger Anabel arribés a la cita per lliurar-li l’habitatge de la Mesa d’Emergència de Barcelona amb dubtes de si, finalment, tindria el pis social que li pertoca. I així va ser: va signar el contracte de lloguer i li van entregar les claus de la seva llar nova. Ara ha deixat enrere una demanda de desnonament i anys d’equilibris per pagar l’habitatge on vivia a Ciutat Vella.
La pensió d’incapacitat de 550 euros era l’únic ingrés que tenia per afrontar el lloguer de gairebé 400 euros. Segons explica, va pactar el preu amb la propietat amb la condició que fos ella qui es fes càrrec de reformar la cuina i el bany del pis. No tenia prou capacitat econòmica per complir-ho i a l’hora de renovar el contracte li van apujar l’import. “‘I ara com m’ho faig?’, vaig pensar. M’esperaven, però se’m va fer una muntanya i vaig quedar-m’hi sense pagar“, relata compungida.
Va ser en plena pandèmia quan va deixar d‘abonar el lloguer i, aleshores, també va començar el procediment per desnonar-la. Però ara ja se’n pot oblidar: serà llogatera del parc públic i viurà en un pis de la Mesa al mateix districte, on espera instal·lar-se aviat. La Mesa d’Emergència és justament l’ens que s’encarrega de valorar cada cas i adjudicar, si és favorable, una alternativa a famílies que han perdut el sostre per motius econòmics o bé estan a punt de ser desnonades.
“No tenim parc públic de lloguer”
Cada mes, en trobades a la seu de l’Institut Municipal de l’Habitatge i la Rehabilitació, entre vuit i 15 persones reben les claus i signen lloguers socials de set anys en funció dels ingressos, ja que no poden costejar-se un pis a preu de mercat. Ara bé, es reparteixen amb comptagotes: d’habitatges de lloguer públic a la ciutat n’hi ha ben pocs. “A Barcelona no tenim parc públic de lloguer“, sentencia Lucía Martín, regidora d’Habitatge a l’Ajuntament.
Segons relata Martín, històricament, a l’estat s’han ideat polítiques enfocades a promoure pisos de protecció oficial de compra, no pas per llogar, i per això són limitats. Els encarregats d’aportar habitatge d’emergència a la Mesa són el consistori –en un 40 %– i la Generalitat –en un 60 %– però, denuncia l’Ajuntament, no tothom compleix amb el que està establert. “Reconegut per la Generalitat, en els últims anys hi ha un dèficit a l’hora d’aportar els recursos que els corresponien“, diu Martín.
Més de 680 famílies fan cua a la Mesa
De fet, aquesta realitat l’avalen les dades facilitades pel govern municipal: l’Administració catalana deu, des del 2016, 1.304 habitatges per resoldre la urgència de famílies sense recursos a la ciutat. Si a tot plegat s’hi suma l’elevat preu del lloguer i els desnonaments constants, es crea una llista d’espera cada cop més llarga per accedir a un pis de la Mesa d’Emergència. Amb data de gener del 2023, són 684 les persones que tenen expedient favorable i, per tant, se’ls reconeix l’accés a un lloguer social, però no hi ha cap llar disponible per a elles.
Aquest és també el cas de la Jenny Kerly Baldeon i els seus tres fills, que han hagut d’esperar fins a quatre anys per accedir a l’habitatge que se’ls havia reconegut. Aquest dimarts ja han pràcticament enllestit tota la burocràcia i queda poc perquè puguin mudar-se a l’Eixample. “És un cinquè. Quan el vam veure, els petits van començar a barallar-se per les habitacions“, narra riallera. Confia que la il·lusió de la nova etapa esborri el calvari que han passat els últims temps.
