Ha mort l’arquitecte i urbanista barceloní Ricardo Bofill als 82 anys, segons ha avançat ‘La Vanguardia’ i ha pogut confirmar betevé de fonts de la família. Bofill va néixer l’any 1939 a Barcelona i és l’autor d’icones arquitectòniques de la ciutat i els entorns com són l’Hotel W, el Teatre Nacional, la Terminal 1 de l’Aeroport Josep Tarradellas Barcelona-el Prat o l’edifici Walden entre d’altres. Ha realitzat prop d’un miler de projectes en més de trenta ciutats diferents d’arreu del món.
Tot i que va començar a estudiar arquitectura a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, va ser expulsat a causa de la seva activitat política i va haver de continuar els estudis a Suïssa. El 1963 crea un estudi multidisciplinari anomenat el Taller d’Arquitectura que, a banda de comptar amb arquitectes i enginyers, també incorpora sociòlegs, per tal de poder abordar projectes adaptats a les característiques culturals de diferents llocs del món. L’any 1978 obre un despatx a París i esdevé un referent del postmodernisme dintre de l’arquitectura contemporània europea. També en aquella dècada, entre el 1973 i el 1975, construeix el seu taller en un antic edifici industrial i l’anomena La Fabrica. Ubicat a Sant Joan d’Espí, esdevé el seu centre principal d’operacions en els darrers anys.
Honoris causa de la Universitat Politècnica de Catalunya
Ricardo Bofill, un dels arquitectes catalans més reconeguts en l’àmbit internacional, va rebre l’any 1993 la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya i el 2021 va ser nomenat doctor honoris causa per la Universitat Politècnica de Catalunya. El centre reconeixia així el llegat d’un dels seus alumnes més il·lustres i és que Bofill es va formar inicialment a l’ETSAB de la UPC.
La meva obra és un reflex de l’evolució de la meva personalitat al llarg del temps
Durant l’acte d’investidura, celebrat el mes setembre passat, Bofill va destacar que “l’obra d’art” arquitectònica “transcendeix” el temps de vida d’un mateix i va considerar l’arquitectura com un “ofici curiós” que és una creació artística, però que es duu a terme segons mecanismes econòmics, polítics i administratius. També va reflexionar sobre la seva evolució com a arquitecte: “Cada etapa de la meva vida ha estat una anàlisi crítica del que he fet i una projecció del que intento ser i la meva obra és un reflex de l’evolució de la meva personalitat al llarg del temps, l’impuls per fer i projectar el coneixement i influències exteriors”, va concloure.
