Un terç de la població juvenil que està interna en centres de justícia de la Generalitat són menors estrangers que han emigrats sols. Per tant, a banda d’haver comès o d’estar investigats per un delicte violent, aquests joves porten una altra “motxilla” a l’esquena: no tenen arrelament familiar a Catalunya i sovint també els manquen hàbits importants.
“Sentia: ‘Barcelona, Barcelona!’, i vaig venir directament”
“Els meus companys van venir a Espanya. Jo també pensava venir aquí perquè sentia: ‘Barcelona, Barcelona!'”, explica el Solayman, el nom fictici d’un noi de 17 anys que compleix una mesura judicial a Can Llupià. Quan tenia 15 anys i mig, els seus pares li van donar 1.000 euros perquè pagués el viatge amb pastera i marxés de casa seva -un poble proper a Tànger, al Marroc- per buscar-se una vida millor. “Vaig venir directament a Barcelona per buscar-me la vida, papers i després una feina“, diu, però la realitat va ser-ne una altra: no va trobar feina i va escapar-se d’un centre de menors empès, diu, per amics que també volien marxar.
Això el va fer viure al carrer uns cinc mesos. “He fet coses dolentes i per això m’han enviat aquí”, reconeix, i pensa en els seus amics que encara viuen al carrer. “No hi ha res al carrer. Què faran? No guanyaran res al carrer”, exclama.
Vista la situació, el tractament educatiu que se’ls imparteix en els centres de justícia està enfocat a donar-los pautes i eines de comportament per empoderar-los i aprendre a ser autònoms, ja que, a més, aviat tots faran 18 anys. “Aquí treballem el dia a dia”, explica l’educador social del Solayman, Josep Maria Cantarero. “Des de com fer-se el llit o menjar amb els coberts fins a fer neteja de l’espai comú”, relata.
“Ens interessa més el nen que el delicte”
La majoria dels menors interns en centres de justícia han comès delictes de robatoris amb violència i intimidació, tot i que també n’hi ha amb delictes d’abusos i agressions sexuals a l’expedient. A Can Llupià la majoria estan en situació cautelar, és a dir, que són innocents i, per això, la primera fase del tractament educatiu es basa en la seva persona.
“Ens interessa el nen en si, treballar els hàbits, que no tingui conflictes i que no generi expedients dins el centre. Intentem que tinguin un comportament normalitzat dins el centre i la gran majoria ho aconsegueixen”, explica Cantarero, que alhora reconeix la incertesa que hi ha quan acaben la mesura i han de marxar.
Objectiu: centre de menors
La gran incògnita, tant per als educadors com per als mateixos joves, és què faran i on aniran quan acabin de complir la mesura judicial. El Solayman encara no haurà fet els 18 anys i per això assegura que la DGAIA el vindrà a recollir: “Estaré en un centre sí o sí per arreglar els papers perquè no tinc el NIE i vull buscar algun curs”, promet mentre també diu que vol “un futur bo, igual que tota la gent”.
Des dels centres de justícia, intenten no fixar-se gaires objectius de cara al futur dels joves. Treballen el present i, quan acaben de complir la mesura, intenten que els joves ingressin en un centre de menors. “Quan surt no va a casa seva, moltes vegades no sabem on anirà i si es busca un centre hi ha d’anar perquè no té cap recurs familiar”, explica l’educador social, que admet que “moltes vegades són nois que no ho volen fer això [anar a un centre de la DGAIA] i per això ja no podem fer res perquè són éssers que decideixen”, diu.
Als centres de justícia juvenil se’ls donen totes les eines per aconseguir ser autònoms. Ara bé, la incertesa del seu futur és majúscula, i més quan la majoria estan a punt de fer els 18 anys.
