Els sindicats i grups d’habitatge de Sants, Nou Barris, el Poble-sec, Gràcia i les Corts s’han unit per denunciar l’incompliment reiterat del contracte que l’Ajuntament, a través de l’Institut Municipal de Serveis Socials, ha signat amb BCD Travel. Aquesta és l’empresa que des del 2023 i fins a l’agost del 2025, amb un pressupost de prop de 77 milions d’euros, s’encarrega de buscar una pensió o hostal a famílies que es troben en una situació d’emergència social, com pot ser el cas d’un desnonament o persones derivades del SAIER.
Segons l’Ajuntament, la despesa destinada als allotjaments temporals no ha fet més que créixer. El 2021 es van destinar 21 milions d’euros. Una partida que el 2022 va arribat als 27 milions d’euros i l’any passat es va enfilar fins als 36 milions d’euros. El consistori reconeix que hi ha estades que s’allarguen més del desitjable pel desequilibri que hi ha entre la demanda de pisos de la mesa d’emergència i l’oferta. Tot i això, assegura que s’estan construint pisos públics molt per sobre del que marquen les seves competències i retreu a la Generalitat que no aporti la seva part corresponent al Consorci d’Habitatge. El darrer compromís de la Generalitat ha estat el de construir 637 habitatges públics a Barcelona en cinc anys.
La gestió de l’emergència habitacional, en dubte
Segons els sindicats d’habitatge i la mateixa Sindicatura de Greuges, el problema és el model de gestió de l’emergència habitacional. L’Ajuntament treu a concurs la cerca d’allotjaments temporals privats i signa un contracte amb l’empresa que el guanya, i que en molts casos s’incompleix, apunten les entitats i alguns dels mateixos allotjats.
La Lola, portaveu del Sindicat d’Habitatge de Nou Barris, afirma que BCD Travel no hauria de buscar els allotjament d’emergència, i que no s’hauria d’externalitzar una feina així per garantir millor els drets d’aquestes famílies. “És una empresa turística que busca un benefici econòmic. D’una banda, sempre prioritzarà els allotjaments per als turistes perquè els resulta més rendible, i de l’altra, cada any l’empresa intenta guanyar més diners”. Gràcies al suport dels sindicats, la Nino Rachvelishvili ha aconseguit un reallotjament. Durant un any i mig va viure amb els seus pares i la seva filla en un hostal de Collblanc amb moltes deficiències i fa tres setmanes ha aconseguit un allotjament a la Font de la Guatlla per 11 mesos.
Aquest contracte determina que l’allotjament temporals ha de ser digne per desenvolupar una vida familiar estable. La Maricely Upiachihua Casas ho posa en dubte. Fa un any que viu en una habitació d’una pensió del carrer d’Avinyó amb els quatre membres de la seva família, el marit i tres fills. “No tenim espai, ni armari per guardar la roba. El meu fill de 15 anys ha de fer els deures al llit”, afirma. A la mateixa pensió del carrer d’Avinyó viuen una quarantena de persones vulnerables que han estat desnonades o derivades del SAIER, 17 famílies en molts casos amb criatures. Es el cas també de la V.G, que vol mantenir l’anonimat. Afirma que ella i el seu fill de sis anys han de menjar dins l’habitació i que no és un allotjament adequat per a infants que no poden pràcticament sortir de l’habitació.
La separació de la unitat familiar i l’allotjament temporal fora de Barcelona és una altra de les queixes que recull una dona que també vol mantenir l’anonimat. Explica que sempre ha viscut amb la seva filla i els cinc nets però quan van haver de deixar el pis on vivien tots plegats a Virrei Amat, els Serveis Socials van separar la família. A la seva filla i als nens els han allotjat a Cerdanyola, malgrat que els nens estan escolaritzats a Barcelona, i a ella no li han donat opció de viure amb ells amb l’agreujant que tampoc els pot anar a visitar per les normes de l’allotjament on es troben. “A la porta els nens es posen a plorar perquè volen entrar amb mi i jo també em sento fatal”, explica.
