La densitat d’una ciutat determina qüestions com l’alçària dels edificis, la quantitat de llum que entra als habitatges i els costos dels serveis urbans (aigua, llum, gas,…). La urbanista Maria Sisternas explica que quan una zona té una densitat baixa, la petjada ecològica creix perquè la dependència del cotxe és més gran. Acostumen a ser espais residencials amb poca diversitat de comerços i sovint cal desplaçar-se en vehicle privat.

Barcelona, en comparació amb l’àrea metropolitana (AMB), té una densitat molt alta amb una forquilla de les 16.150 a les 36.000 persones per quilòmetre quadrat. En canvi, a Sant Vicenç dels Horts, un dels municipis de l’AMB, la densitat és només de 3.000 persones/km2.

Ara bé, si es compara la capital catalana amb els valors de París, Barcelona és molt menys densa. En 101 km2, la ciutat té 1,63 milions d’habitants, mentre que París en té 2,1 milions en 105 km2.

La densitat construïda vs. la densitat viscuda

A l’hora de buscar els barris més o menys densos de Barcelona, Sisternas apunta que la densitat pot ser enganyosa. En zones com el 22@, al Poblenou, la vida diürna és molt activa perquè hi ha moltes empreses però, a la nit, la quantitat de gent que hi dorm és molt baixa.

La mateixa situació es repeteix a l’Eixample, amb una activitat frenètica, on hi ha moltes oficines i molts treballadors durant el dia però, a la nit, en canvi, la densitat es redueix considerablement. Aquest fenomen es pot observar en mapes com el següent, en què s’indica que el centre de l’Eixample és buit d’habitatges i que als carrers comercials no hi ha pràcticament ningú empadronat.

Font: Any Cerdà

La densitat a Barcelona varia en funció del barri. Per exemple, al Congrés i els Indians hi ha registres de 164 habitatges per hectàrea, mentre que a la Vila Olímpica la xifra baixa als 45,85. Un altre barri amb densitat baixa és la Sagrera, amb 62,5 habitatges per hectàrea, que contrasta amb els 135 de la Marina del Prat Vermell.