Es mou i vesteix amb elegància sòbria, però uns cridaners mitjons verds esquitxats de teckels, els populars gossos salsitxa, queden al descobert quan s’asseu. L’anècdota ajuda a trencar el gel abans de començar l’entrevista. I és que Oscar Tusquets Blanca és una figura que, d’entrada, imposa, tot i que des del primer moment és exquisitament amable, qualitat que també li han destacat alguns amics; i a mesura que avança la conversa ens regala el seu somriure irònic i desacomplexat en diverses ocasions.
Explica que els mitjons van ser un regal de Nadal, un detall “pràctic” perquè “no necessita res”. Però estan en sintonia amb la seva passió pels gossos. Ara l’acompanya el juganer Pepe, que apareix per sorpresa a mig rodatge i porta de cap tant al treballador domèstic com a la seva assistent a l’estudi, que ens ha atès abans de fer venir el protagonista d’aquest ‘Retrats’, quan ja ho teníem tot preparat i podíem començar.
Un artista és algú que passa a net uns sentiments col·lectius
Oscar Tusquets Blanca ens acull a casa seva, una construcció al barri de Pedralbes dissenyada per ell mateix. La va inaugurar el dia que Barcelona contenia la respiració amb els ulls posats en el peveter que va prendre amb la flama d’uns Jocs Olímpics que van obrir Barcelona al món i van marcar, en molts sentits, el seu devenir. Tusquets Blanca, nascut a la burgesa rambla de Catalunya, ha viscut sempre en aquesta ciutat que qualifica de confortable. Ell ha estat espectador, però també actor, amb treballs com la polèmica rehabilitació i ampliació del Palau de la Música, de la seva transformació.
Enamorat del pla Cerdà, Oscar Tusquets Blanca és molt crític amb l’anomenat urbanisme tàctic i amb altres iniciatives del govern municipal actual en àmbits com el turisme. Parla amb la tranquil·litat de qui no es deu a ningú més que a si mateix i la taxativitat de qui, després de dècades de vida a les espatlles, ja no està interessat a entrar en determinats debats. Sense cap por, a moments sembla que fins i tot amb plaer, de ser políticament incorrecte. ‘Vivir no es tan divertido, y envejecer, un coñazo’, el seu últim llibre en què reflexiona sobre el pas del temps, però també entorn de qüestions candents com la gestió de la pandèmia, n’és un bon exemple.
Creador polifacètic
Oscar Tusquets Blanca assegura que la novetat no li ha interessat mai. I això que, si alguna cosa l’ha definit i encara avui manté als seus 80 anys, és una activitat intensa i constant. La seva trajectòria, especialment prolífica en els camps de l’arquitectura i el disseny, però també com a pintor i escriptor, dibuixa un evolució però des d’una mirada que, lliurement, és coherent amb ella mateixa.
Ha ideat i intervingut equipaments públics per usos diversos, oficines i espais fabrils, hotels i restaurants, habitatges tant col·lectius com unifamiliars en entorns densos i aïllats; i ha desenvolupat ordenaments urbanístics, intervencions artístiques, escenografies i propostes d’interiorisme. Assegura que sempre ha posat “el mateix interès i el mateix entusiasme en una obra petiteta que en una obra gran” i, tot i que considera estèril el recurrent debat sobre el pes de la forma i la funció afirma que “l’arquitectura i el disseny si no funcionen acaben sent lletjos“.
La meva participació patriòtica es va complir amb la feina al Palau de la Música
Més d’un centenar de projectes entre els que ell mateix destaca l’Auditori Alfredo Kraus a Las Palmas de Gran Canària, l’estació de metro Toledo a Nàpols, i els “30 anys de feina” al Palau de la Música Catalana. Titlla d'”història desgraciada” l’espoli de l’entitat durant l’etapa de Fèlix Millet que va posar en dubte la seva pròpia actuació però justifica que “no hi ha ni un pagament aprovat” pel seu estudi que no fos “claríssim i blanc” i es declara “molt satisfet” amb el resultat de la intervenció: “Crec que hem entès en Domènech. L’hem respectat sense obeir-lo”, assevera.
Tusquets Blanca es va llicenciar als anys 60 del segle passat i és conscient que, per generació, va “agafar les escorrialles d’una professió meravellosa” i sentencia que actualment només “unes vedets que caben en un autobús de 12 persones al món fan el que volen”. Per això, també després de molts anys dedicats al disseny, la seva atenció s’ha centrat cada vegada més en l’escriptura, amb una quinzena de llibres publicats, i la pintura. De fet, confessa que la seva pulsió principal era ser pintor i que va triar arquitectura per similitud quan el seu pare el va empènyer a estudiar una carrera “econòmicament més segura”.
Era un ‘pintor dominguero’, feia dues o tres pintures l’any. Quan he tingut menys encàrrecs i més temps lliure m’he dedicat a pintar i a escriure
Barcelona
L’habitatge, el turisme i la mobilitat són qüestions centrals en el debat barceloní, especialment encès des de la irrupció d’un nou lideratge al consistori que ha implicat un canvi clar, especialment de discurs però també d’acció, respecte als anys de govern socialista i l’etapa convergent.
Oscar Tusquets Blanca considera “urbanisme oportunista” al que tècnicament s’ha denominat “urbanisme tàctic” i segueix defensant la presència del vehicle privat a la ciutat. Assegura que “s’ha de domesticar, no prohibir” i aplica la mateixa idea al turisme: “Evidentment la ciutat ha d’estar al servei dels ciutadans, però dir que el turisme va en contra dels ciutadans em sembla molt discutible quan aporta un 20 % de la renda de la ciutat”.
Les associacions de veïns tenen tot el dret a demanar i a explicar què volen, però no han de dissenyar
En el cas de l’habitatge, desvia la responsabilitat: “És un tema molt greu però que supera el que una ciutat pot solucionar”. Tusquets Blanca mira al passat i reivindica el valor del pla Cerdà: “L’Eixample havia agafat indústria tèxtil, estudis d’artista, despatxos, habitatge, esglésies… aquesta neutralitat és meravellosa i és l’essència de la ciutat“.
Es mostra totalment contrari a les actuacions que en els darrers anys han tendit a especilitzar carrers o zones perquè, segons ell, “com la bona arquitectura, el bon urbanisme ha d’acceptar els canvis d’usos“. Posa d’exemple la reconversió del Poblenou, d’espai fabril a pol de la indústria tecnològica: “Entenc la intenció, però no hi estic gaire d’acord. Em fa una mica de por. La ciutat és aquesta barreja, la ciutat s’ha fet així”.
Esperant la parca
Se sent afortunat per la bona salut que l’acompanya però, inevitablement, nota els efectes dels anys que passen. Oscar Tusquets Blanca no deixa de mirar endavant, però des de la solidesa de qui fa molt temps que camina i ha aclarit valors i prioritats a cada passa.
Fent balanç, constata que el que més l’ha divertit a la vida és aprendre i crear i reconeix que la seva curiositat es va poder desenvolupar amb plena llibertat gràcies a la folgada situació econòmica familiar. “No teníem uns pares excepcionals, però ens van permetre moltes coses”, reconeix. Crescut en un ambient burgés, recorda el xoc que li va provocar estudiar a l’Escola Llotja, de la qual destaca una “educació artística impagable”, però també “l’experiència sociològica” que va suposar: “Hi havia fills d’ebanistes, de fusters, de metallistes, de vitrallistes… i vaig conèixer nens de 13 anys que anaven de putes”.
Amb una vida farcida d’oportunitats i experiències ha pres com a brúixola conductual una màxima gravada a la pedra de l’Oracle de Delfos: “meden agan”, “res en excés”. “El sucre fa molt mal? Res en excés. I els porros? el mateix”, posa com a exemple del que diu que és el consell més repetit als meus fills adolescents.
El projecte més seriós i més compromès i més important que tinc entre mans és morir d’una manera digna, donant el mínim de llauna als meus éssers estimats
Tusquets Blanca es considera “bastant bona persona” i explica que per a ell “l’amistat és fonamental”. De fet, assegura que una de les coses dures de la pandèmia ha estat no poder trobar-se amb els amics i que veure marxar definitivament els éssers admirats i estimats és també un dels grans mals d’envellir. Una “pèrdua irreparable”, segons ell, per al qui es queda més que per al qui mor. Ho diu amb l’amargor i la impotència de qui s’ha hagut d’acomiadar a contracor moltes vegades.
Conscient que la mort sempre arriba, però sovint en el moment que menys se l’espera, li agradaria disposar encara d’una mica més de temps per compartir amb els seus fills. També per acabar allò que tingués entre mans: “Si ara arribés la parca li diria espera’t una mica perquè tinc dos projectes a mig fer… sempre tinc un quadre, un escrit, un disseny a mig fer”. Qui sap si els ulls espurnejants, la mirada trapella i l’esperit vital d’Oscar Tusquets Blanca són capaços de seduir-la i convèncer-la de tornar un altre dia.
