Una icona medieval amb la representació de dos amants és la imatge que Jordi Savall té com a fons de pantalla del telèfon mòbil. “És una estampa trobadoresca alemanya”, aclareix somrient còmplicement la seva dona, la filòsofa holandesa Maria Bartels, a qui Savall ha demanat que ens acompanyi i a qui dedica paraules de reconeixement i estima en diversos moments de l’entrevista per a aquest ‘Retrats’.

És un matí plujós en què el confort de la fusta i l’olor de la vegetació del jardí es fan notar encara més en l’acollidor estudi on Jordi Savall treballa a la seva residència a Bellaterra. “No hi estic tant com m’agradaria”, confessa, “la vida d’un músic és una vida nòmada, de viatger, de compartir molts espais diversos i de tenir també l’alegria de tornar a casa”. I és que mirar l’agenda de Jordi Savall fa venir vertigen.


La meva aspiració és que la feina feta durant tants anys constitueixi un llegat reconegut per les institucions públiques, que continuï més enllà de la meva existència”

Després de l’aturada forçada per la pandèmia del coronavirus, Savall ha reprès l’activitat al capdavant de la fundació CIMA, que agrupa els projectes impulsats al llarg d’una vida dedicada a la recuperació i reivindicació de músiques del passat, com a investigador, director, pedagog i intèrpret. Una tasca de la que són fruit els conjunts Hespèrion XXI, La Capella Reial de Catalunya i Le Concert des Nations, els que, com reivindica, “porten el nom de Catalunya al món”.

Pioner i referent mundial en l’estudi i difusió de la música antiga, segueix gestionant directament cada detall, des dels aspectes més artístics fins als serrells pressupostaris de cada producció, sense deixar de tocar cada dia la seva admirada viola de gamba. Però, als seus 80 anys, Jordi Savall no ignora que el temps que ha de venir s’escurça i que és tan important com urgent segellar un compromís ferm de les administracions públiques per garantir que el seu treball vast i valuós el sobrevisqui.

Retrats Jordi Savall rodatge

Estudi i creació

“És un lloc on neixen molt sovint projectes, perquè el contacte amb llibres interessants dona idees”, diu Jordi Savall referint-se al seu espai de treball. La biblioteca extensa de ciències humanes i socials està curosament ordenada i inclou apartats específics de diferents períodes històrics o d’expressions culturals i corrents religiosos com el feminisme islàmic, per posar només un exemple.

Els ulls se’n van cap a una de les prestatgeries, la que té les portes de vidre i custodia els llibres visiblement més antics. Savall ens en mostra alguns mentre sembla recordar el moment precís de cada descoberta en la seva faceta d’investigador tenaç i recuperador d’aquest patrimoni menyspreat durant segles. També hi ha calaixos especials per a partitures i, a més de l’escriptori, una zona per escoltar música.


La viola de gamba és com algú que et diu ‘t’estimo’ al costat de l’orella”

En un banc proper reposa una viola de gamba, l’instrument al que més íntimament està lligada la trajectòria de Jordi Savall. La va adoptar com a companya contra l’opinió de tothom després d’haver invertit 10 anys d’estudi en el violoncel. Per què? Perquè “expressa encara més la bellesa de la música”, assegura. Això i el repte emocionant d’aconseguir fer reviure un instrument oblidat injustament per la història.

Preguntat per l’actitud que ha de tenir un músic per aconseguir emocionar més enllà del virtuosisme tècnic, Savall assegura que l’intèrpret és algú que, fent-se seva la música, “l’allibera i fa que aquesta expressi tot el que ella porta en ella mateixa”. Per assolir aquesta fita, ha de “tenir la humilitat d’estudiar-la, fer-la al més perfecte possible i després, amb la seva sensibilitat, deixar que visqui”. I assegura que el vincle d’empatia, entrega i generositat d’un músic amb la seva obra “és una relació quasi entre dos amants”.


La memòria depèn de l’emoció. Recordem la música que ens ha tocat. La perfecció no és el que ens toca”

Retrats Jordi Savall

El poder de la música

Jordi Savall viu i expandeix la música des de la convicció de saber-la una poderosíssima eina de sanació i germanor. En definitiva, “la música té una gran capacitat de transformar-nos” i, tenint en compte que la possibilitat per ser-ne sensible es desenvolupa durant els primers anys de vida, considera que aquesta disciplina “hauria de ser una de les assignatures fonamentals” als centres educatius.

Savall ens cita nombrosos exemples en què la música ha esdevingut element fonamental de consol i supervivència per a identitats perseguides, com els esclaus, que “l’única cosa que guarden amb ells és la música i això els salva” o els jueus sefardites que mantenint les seves cançons “conserven l’esperança i, al mateix temps, cuiden la seva llengua i la seva cultura”.


A una classe de música no hi ha racisme. La gent està compartint bellesa i tothom se sent a gust”

I no només això. Podria semblar una paradoxa però, alhora que ha constituït sempre un llenguatge de definició i reafirmació grupal, la música també ha estat una arma de pau, un mecanisme de comunió natural entre pobles als qui s’ha volgut separar artificialment. Un bon exemple és la Mediterrània, on “moltes melodies són les mateixes i l’únic que canvia és el text”.

Defensor ferm i constant del diàleg intercultural, Jordi Savall ha fet florir de nou amb força aquest patrimoni sonor i humà compartit en projectes com Orpheus XXI, en què participen músics refugiats. Un exemple de com la música pot contribuir a “establir uns lligams de respecte i d’igualtat” enfront d’una actitud prepotent com la de la cultura occidental que, denuncia, durant molts segles s’ha presentat equivocadament com a superior.

Retrats Jordi Savall rodatge

Actitud vital

“Què té més importància, ser ric i dependre d’altres o ser lliure i viure amb el que tu pots guanyar?”, ens pregunta Jordi Savall. Ell va tenir clara la seva aposta sent un adolescent i l’ha mantinguda al llarg de la vida. Amb un somriure entremaliat que condensa l’experiència d’anys d’entrega carregats de maldecaps però encara més de felicitat, afirma amb dolçor i contundència que “en el moment en què creus en una utopia, la vida té sentit“. Per això, diu, “m’he arriscat i m’estic arriscant cada dia”.

Ser fill d’una família modesta d’Igualada allunyava el seu futur de la universitat i l’encaminava als anomenats estudis de comerç, un àmbit que no li interessava i que va empènyer el seu pare a posar-lo a treballar en una fàbrica: “Vaig aprendre el que és estar manat i haver de fer coses que no volia fer”, recorda.

Jordi Savall està convençut que “tot ésser humà té un potencial que li permet reconèixer quan una cosa el fa sentir que està a casa”. Ell va notar aquesta punxada en un assaig del Rèquiem de Mozart a l’escola: “Em va fer sentir una emoció que no havia sentit mai abans. I em vaig dir: si la música té aquest poder, m’agradaria ser músic’”.


Sempre he tingut un objectiu a la vida: ser independent”

I així es va rebel·lar contra un guió social que no encaixava amb les seves inquietuds. A base de confiar en la seva intuició, però també de posar-hi molt esforç, encara més que el d’altres pel fet de tenir menys recursos i haver començat “tard” a estudiar violoncel. Reconeix que això el va dur a estar “obsessionat per treballar” i que per aquesta dedicació també ha pagat un preu en l’àmbit més personal. Potser per això, tot i que diu que a vegades encara es deixa arrossegar per la voràgine professional, insisteix que tenir temps per les persones que estimes “és el més valorable que hi ha” a la vida.


Vivim en un món en què tot es mesura pel poder i pel negoci. Hem perdut l’essencial, que és posar l’ésser humà al centre”

També remarca la importància de l’honestedat, “sentir que el que fas té un sentit i que fas les coses sense fer mal a ningú. No perquè vols fer un negoci, sinó perquè t’estimes el que fas i saps que el que fas, fa un bé”. Humanista convençut, Savall és molt crític amb la deriva del món contemporani. Es mostra profundament colpit per les desigualtats creixents promogudes pel sistema capitalista i recorda que “les solucions no venen mai de dalt”.

Considera que cadascú s’ha d’implicar en la mesura que pugui, des de l’acció quotidiana i de proximitat, en la tasca global de millorar la societat en què vivim tot i que no oblida que “si un no té mitjans, no té feina i no té casa és molt difícil i això sí que s’ha de resoldre amb un millor repartiment dels recursos”.

Aquesta actitud compromesa i combativa conviu amb la serenor de l’edat avançada i la certesa de la relativa proximitat de la mort. “Una de les coses que et dona una certa pau per afrontar això és saber que estàs preparat”, explica. Ell aplica la lògica de seguir treballant amb normalitat, però intentant no tenir pendent res important. Per això, l’únic que encara l’inquieta és què passarà amb el seu llegat, i no deixa de buscar fórmules per assegurar la preservació i continuïtat de la feina feta durant dècades. Sembla inimaginable, i seria inexcusable, que aquest valuós patrimoni desaparegués.

Retrats Jordi Savall rodatge