Antoni Garcia Pérez ha estat projeccionista de cinema durant 41 anys. És el treballador més veterà de la Filmoteca de Catalunya i fins ara cap de cabina. Ha passat per totes les seus que ha tingut la Filmoteca i ha viscut l’arribada del cinema digital, encara que a ell li agrada molt projectar negatius gravats amb Technicolor. El 10 de març es va jubilar.
Segons ha explicat a ‘Plaça Tísner‘, el seu amor pel cinema el va heretar del seu pare, que era responsable d’una filmoteca a l’institut alemany. Com a professional, va començar amb 17 anys a la Filmoteca Espanyola, on va aprendre l’ofici: “Quan vaig començar no hi havia formació reglada i aprenies amb algun professional que et feia de professor”.
Un ofici amb els seus “perills”
Una de les grans dificultats que té l’ofici és anar canviant les bobines de la pel·lícula cada 20 minuts al llarg de la projecció. I més a la Filmoteca que fan servir el sistema antic amb dos projectors. Per això, l’Antoni confessa que més d’un dia (i dos) s’han colat les marques que porten les bobines al principi i al final del metratge. “A vegades estornudes quan no toca i després perds el punt“, diu resignat.
I una altra dels perills eren els materials inflamables, sobretot els nitrats. En aquest cas, però, l’Antoni no va córrer cap risc, ja que es va negar a projectar-ne cap. Encara recorda la vegada que va estar més a prop de saltar-se la seva pròpia norma: “Una vegada va arribar un sac que estava ple de bobines, però per sort advertia que eren amb cel·luloide de nitrat. Vaig dir que no es podia projectar“.
No tot són bons moments
Un dels dies que recorda que ho va passar pitjor en una cabina va ser en una projecció de la pel·lícula franquista ‘Raza’. En un oblit seu, va preparar només quatre bobines de les cinc que componien el film. Quan els espectadors van ser conscients que no la veurien fins al final, van decidir sortir al vestíbul amenaçant de denunciar-los a la policia de “sabotatge”. Només feia un un any que era a la Filmoteca.
L’hora dels reconeixements
La primera vegada que va projectar una pel·lícula de 35 mm tenia 16 anys i va ser ‘2001: una odissea de l’espai‘, de Stanley Kubrick. Ara, 40 anys després entrarà per última vegada a una cabina de projecció. Serà el dia 11 de maig quan la Filmoteca li ha organitzat un homenatge per tota la seva trajectòria. En aquest cas, la pel·lícula que ha triat ell mateix és el western ‘My darling Clementine‘, de John Ford. I per descomptat, també serà en 35 mm.
A Barcelona, queden només una desena de projeccionistes. Però sobre la continuïtat de l’ofici, almenys a la Filmoteca, l’Antoni creu que està assegurada. Explica que han estat previsors i que des de fa setmanes tenen una altra persona que ha estat aprenent l’ofici, de la mateixa manera que va fer ell amb el seu pare i amb un altre operador de cabina de la Filmoteca Espanyola.
El “mosaic” d’Antoni Garcia Pérez
- Un format: 35 mm. És el que més vegades ha projectat. De fet, des que va començar l’any 1981 ha tingut temps de provar-los tots, excepte un: els 70 mm. Un format panoràmic car i poc freqüent que encara defensen directors com Christorpher Nolan o Quentin Tarantino.
- Una temperatura: els 38 ºC. És a partir d’aquesta escalfor que el nitrat de cel·lulosa comença a ser inestable i augmenta el risc d’ignició dins la llauna. Per això, al llarg de la seva carrera, sempre s’ha negat a treballar amb aquest material.
- Un souvenir: uns fotogrames en mal estat que va retallar de ‘2001: una odissea de l’espai”, de Stanley Kubrick. Era una còpia magnètica amb unes perforacions inusuals, així que no va poder resistir-se a guardar-les com un tresor.
- Un gènere: el cinema negre. Com a públic, el fascinen els fets del·lictius i criminals que narren els films negres. I com a projeccionista, els clarobscurs en blanc i negre d’aquestes pel·lícules li han suposat tot un repte professional.
- Un cinema: el Montserrat, que va obrir l’any 1952 al número 267 de l’avinguda de la Mare de Déu de Montserrat, on actualment hi ha un edifici d’habitatges. És un dels cinemes on va veure les primeres pel·lícules, en una època en què les sessions eren dobles i Barcelona tenia un centenar de cinemes de barri com aquest.
- Una plaça: la del Nen de la Rutlla, al Parc del Guinardó. Aquesta escultura de Joaquim Ros i Bofarull del 1961 va ser testimoni dels seus jocs d’infància. Curiosament, el cèrcol que fa rodar el nen de la figura recorda a la forma circular dels rotlles de pel·lícula que tants cops ha tingut a les mans.
