L’any 2010 WikiLeaks, sota la direcció de Julian Assange, va difondre imatges compromeses de l’exèrcit dels Estats Units, documents classificats i filtracions d’ambaixades del gegant americà arreu del món. Després de perseguir-lo legalment, l’any 2012, el periodista australià va rebre asil a l’ambaixada de l’Equador a Londres, on va viure-hi fins al 2019. Aquest període d’aïllament és el que es relata en ‘Assange. El poder de la informació’, que es pot veure al Teatre Gaudí fins al 31 de març.
Es tracta d’una obra denúncia que recull el pensament cívic i polític del periodista, però també relata la part més humana d’aquest evadit de la justícia sense càrrecs en la seva contra. “És una obra amb molt d’humanisme: es mostra la part més humana de Julian Assange, les seves relacions personals i la seva lluita per la democràcia. I també es mostra com es pot arribar a destrossar una persona”, explica la directora de l’obra, Mireia Ros, a ‘Plaça Tísner‘.
Interpretar una persona viva és difícil, però encara més si és Julian Assange”
Posar-se en la pell de Julian Assange
L’actor Joan Frank Charansonnet, que interpreta Julian Assange i també és el dramaturg del muntatge, assegura que “interpretar un personatge viu sempre és difícil, però encara ho és més si és una figura com Julian Assange, que lluita per sobreviure”. Per això, s’ha documentat i ha llegit sobre el pensament del periodista.
També s’ha volgut apropar físicament a Assange: “M’he tallat el cabell com ell i me l’he tenyit. Però finalment m’he quedat amb la seva essència, no he volgut imitar-lo”, diu l’actor. Eduard Alejandre i Elena Codó completen l’elenc d’aquesta obra, interpretant els personatges que mostren les relacions humanes que envolten Assange: la seva advocada i dona i un funcionari diplomàtic de l’Equador que conviu amb ell mentre viu a l’ambaixada.
S’ha d’explicar aquesta història per conscienciar, perquè és una situació atípica i perversa”
Quins són els límits de la informació?
Aquesta és una de les preguntes que intenta respondre l’obra, que aborda els límits del dret a la informació de la ciutadania. Un muntatge que també tracta aspectes com la veracitat dels mitjans de comunicació i la neocensura sobre la llibertat d’expressió en democràcia. “Era necessari explicar aquesta història perquè és una situació atípica i perversa que com a societat no hauríem de consentir, ens hem de conscienciar”, denuncia Mireia Ros.
