Els pantalons són de les peces de roba més carregades de significat de la història de la moda i, si no ho creieu, fixeu-vos en la frase feta “portar els pantalons”, que significa “manar”. La historiadora de la moda Sílvia Rosés Castellsaguer analitza la aquesta peça i el significat social que ha tingut al llarg dels anys a ‘Plaça Tísner‘.
Els pantalons, successors del vestit
A Occident no sempre s’han dut pantalons, sinó que fins a finals de l’època medieval, tant homes com dones duien vestits. No va ser fins a finals del segle XIV que els homes van començar a dur “calces” —pantalons curts— i a protegir aquest símbol de poder, que la dona no normalitzarà el seu ús fins ben entrat el segle XX. És per això que els pantalons, a més de poder, també representa la resistència i la insistència en la dissidència per part de les dones, com veurem a continuació.
La Revolució Francesa, origen dels pantalons
El viatge comença a finals del segle XVIII, en el context de la Revolució Francesa. Una revolució que pretén enderrocar l’Antic Règim i, amb ell, les desigualtats i injustícies socials encarnades per les monarquies absolutistes, per les proclames il·lustrades de llibertat, igualtat i fraternitat. Aquest canvi de paradigma també va tenir un ressò en la indumentària, que va passar de la moda rococó a la moda revolucionària, que va marcar l’inici dels pantalons, tal com els coneixem ara.
Paral·lelament, les dones també van anar apropant-se a aquesta peça de roba amb els pantalons bombatxos. A meitats de segle XIX, Emilia Bloomer va intentar instaurar aquesta moda, a la qual se li van sumar en el tombant de segle XIX altres modalitats de pantalons amb camals amples, d’inspiració oriental, per derivar finalment en les faldilles pantalons.
L’escàndol de les faldilles pantaló
Les faldilles pantaló van ser un autèntic escàndol de l’època, no tant perquè s’ensenyés part de la pell, sinó perquè implicava apropiar-se del pantaló, una peça de roba típicament masculina. Tot i no ser peces de roba estèticament iguals que la dels homes, s’apropaven perillosament a igualar-se estèticament a ells.
S’acceptava millor quan estava justificada per festes exòtiques de la classe alta, per la pràctica d’esport o per anar en bicicleta. El problema va arribar quan les dones van gosar vestir les faldilles pantaló pel carrer, més que res perquè estava vinculada al moviment sufragista i a les seves demandes del treball retribuït, el dret a la propietat i a l’educació per a les dones.
Trencadors “Oxford bags”
Durant el segle XIX van anar prenent forma els pantalons masculins, tal com els coneixem ara. Tot això, arran dels anys 20, una època de majors llibertats, sorgeixen uns pantalons per part d‘homes amb ganes de trencar estereotips: els “Oxford bags”, que van néixer en entorns universitaris. Uns pantalons que actualment segueixen sent trencadors… bàsicament perquè s’apropen massa perillosament a les faldilles.
Paral·lelament als homes moderns dels “Oxford bags”, van sorgir les dones atrevides dels pantalons pijama o “palazzo“: que eren molt amples perquè no definissin massa les cames i que es duien a l’estiu, una època en què les normes de decor també es relaxen. I, entre tots dos, els pijames i els “Oxford bags”, s’anava escurçant distàncies entre homes i dones.
Els més rebels: els texans
Tot i que els texans existien des del segle XIX, tan sols els utilitzaven homes miners o que treballaven al camp, ja que necessitaven pantalons resistents. La gran revolució va ser quan els joves els va començar a dur com a senyal de rebel·lió, ressignificant-los, així com també ho van fer amb l’ús de les sabatilles Converse All Star, que fins aquell moment només s’usaven per practicar esport. A través de la roba, els joves de finals dels 50 es rebel·len contra la generació dels seus pares i intenten marcar distàncies estètiques a través de la roba, per mostrar públicament el seu desacord.
Arriba el pantaló femení
No va ser fins als anys 60 que es va democratitzar realment el pantaló i van començar a usar-lo les dones. Això, va coincidir amb la segona onada feminista, que es planteja què significa ser dona també fora de casa. Va haver-hi un fet important a l’Amèrica del Nord, en què l’actriu Mary Tyler Moore va desafiar les normes i va aparèixer en pantalons a la sèrie de televisió ‘El show de Dick van Dyke’. Durant la mateixa dècada, Yves Saint Laurent va llançar l‘esmòquing femení, tot imitant Marlene Dietrich a la pel·lícula ‘Morocco’.
I a l’any 69, Charlotte Reid va ser la primera dona en usar pantalons al Congrés dels EUA i Barbara Streisand, la primera dona en assistir a la cerimònia dels Oscar amb aquesta peça de roba. Aquest tsunami ja era imparable i podem dir que, a la dècada dels anys 70, els pantalons estaven més o menys normalitzats en el món occidental i, amb ells, una conquesta simbòlica important per caminar cap a una major igualtat entre homes i dones.
