El biquini és actualment una de les peces de roba més utilitzades a l’estiu, però això no sempre va ser així. La seva aparició va ser un xoc frontal amb les morals conservadores d’una època en què les dones no podien mostrar lliurement el seu cos en públic, especialment en règims totalitaris com el franquista. La historiadora de moda i col·laboradora del ‘Plaça Tísner‘, Sílvia Rosés Castellseguer, ha explicat al programa els orígens d’aquesta peça icònica.
Durant els anys 30 i 40 ja es va començar a fabricar un model de bany de dues peces però que en realitat era una versió reduïda del tradicional mallot que es portava als anys 20. La crisi financera i l’escassetat de matèries primeres durant la Segona Guerra Mundial van obligar a buscar estratègies per estalviar tela, que es va eliminar de la part de la panxa del mallot femení (però mantenint tapat el melic) i va propiciar també el topless masculí.
Però el biquini tal com el coneixem va ser creat per l’enginyer francès Louis Réard, que el va presentar per primera vegada el 1946. Existeixen diferents explicacions per al nom, però la més plausible ve de les proves nuclears que en aquella època s’estaven efectuant a l’atol del Pacífic que rep el nom de Bikini.
Aquesta tela tan mínima podria haver estat, metafòricament, la peça de roba supervivent d’una explosió nuclear. Certament, el biquini va tenir un gran impacte, ja que les dones mai no havien mostrat tanta proporció del cos. De fet, Réard va tenir molts problemes per trobar una model que s’atrevís a lluir el biquini en públic i, finalment, va comptar amb una stripper, Michelle Bernardini, per a la seva presentació.
Eren els conservadors anys 50, una època complicada per posar de moda una proposta així. Va ser gràcies a l’esperit de trencament i modernitat de les revoltes juvenils i feministes dels anys 60 perquè la peça s’acabés instaurant.
La repressió franquista
L’Església catòlica va ser la ideòloga de la moral franquista i artífex dels estereotips de gènere. L’ideal de feminitat que promovien estava basat en l’obediència, la resignació i la subjugació a l’home, amb una voluntat clara de reprimir la sexualitat de les dones que havien de comportar-se sempre amb pudor.
En aquest sentit, Sílvia Rosés considera que “la moda va ser fonamental per forjar la feminitat nacionalcatòlica“. Això feia d’Espanya un país poc receptiu a l’arribada del biquini si no hagués estat per un altre factor determinant: el turisme.
Els anys 50 van ser el final de l’autarquia i el país es va obrir a l’exterior per qüestions econòmiques. Però la moral relaxada dels visitants xocava amb la del règim franquista. Així que per preservar els valors cristians es va crear la Comissió Episcopal de Moralitat i Ortodòxia i al 1951 es va organitzar el I Congrés Nacional de Moralitat a platges, piscines i marges de rius amb més de 100 eclesiàstics, que van acordar les Normes de la decència cristiana en les quals:
- Es prohibeixen els banys mixtos.
- Obligatorietat de portar barnús quan es coincideix en zona de bany.
- Homes: banyador tipus Meyba amb camal.
- Dones: banyador sencer amb una lleugera faldilla.
I per assegurar-se del compliment d’aquestes normes, hi havia guàrdies de platges que multaven els infractors. De fet, es van crear platges específiques per a turistes en les quals es plantaven arbusts a les balustrades perquè la gent no hi tingués accés visual. De la mateixa manera, quedava totalment prohibit el biquini a les pel·lícules.
Espanya s’obre al biquini
L’obertura política, la penetració de l’esperit de consum i la incorporació gradual de la dona al treball extradomèstic va fer que Espanya es replantegés el paper de la dona en la societat però des d’una visió “també masclista“. Serà quan la dona quedarà instrumentalitzada i iniciarà un procés de sexualització. Per tant, la dona en biquini passarà d’estar prohibida a erigir-se com un reclam turístic i un símbol “fals” de modernitat i llibertat que volia aparentar el règim.
En aquest procés va tenir un paper clau l’alcalde de Benidorm, Pedro Zaragoza, que va viatjar de Benidorm fins a El Pardo amb vespa i es va esperar fins que Franco el va rebre, per demanar-li que legalitzés l’ús del biquini a les platges. Un relat que queda reflectit al curtmetratge documental ‘Bikini, una historia real’ (2014), d’Óscar Bernàcer.
La sueca i el mascle ibèric
El replantejament dels estereotips de gènere va propiciar el naixement del model de la sueca, una dona exageradament sexualitzada i pensada per al desig masculí. Paral·lelament va sorgir el concepte de mascle ibèric, una mena de Don Joan devorador sexual, exotitzat per una part de les turistes pel seu caràcter rude, com bé escenifica en forma de paròdia la pel·lícula ‘Manolo la nuit’ (1973), de Mariano Ozores i protagonitzada per Alfredo Landa.
En tot cas, Rosés cita Bárbara Kruger per concloure que el cos de la dona, i de retruc el biquini, va ser un camp de batalla de les lluites que van lliurar-se en aquell moment. Quedarà instrumentalitzat pels progres, que empraran el cos al descobert com un símbol de modernitat i llibertat, mentre que el franquisme aprofitarà aquesta percepció del cos de la dona per blanquejar les seves polítiques i atreure més turistes.
