L’aigua del mar fa setmanes que es troba per sobre la mitjana i actualment oscil·la a l’entorn dels 14 ºC. Aquests dies, a les acaballes de l’hivern astronòmic, són moltes les persones que aprofiten la bonança per prendre el sol i algunes, fins i tot, ja han fet la primera banyada de la temporada a les platges de Barcelona.
Com i qui mesura la temperatura de l’aigua del mar a Barcelona?
Actualment a la ciutat de Barcelona hi ha una boia que mesura automàticament la temperatura superficial de l’aigua i d’altres variables com l’altura de les onades. Aquesta està ubicada a la bocana del Port i és propietat de Ports de l’Estat. A Catalunya la Xarxa de Ports de l’Estat disposa de quatre boies: les dues costaneres dels ports de Barcelona i Tarragona, i dues de profundes —allunyades del litoral— situades al cap de Begur i també a prop de la capital del Tarragonès.
Fins fa pocs anys Catalunya tenia una xarxa de la Generalitat de Catalunya (XIOM) formada per cinc boies, una de les quals al delta del Llobregat, així com de quatre mareògrafs. Aquesta xarxa, malauradament, va deixar de ser operativa a causa de la crisis econòmica.
A Barcelona, des de l’any 2006 també disposem de la sèrie de dades de temperatura que registra en Diego Lázaro, meteoròleg. Aquest observador anota setmanalment i ininterrompuda, a l’entorn de les 15 h, la temperatura de l’aigua a un metre de profunditat a l’Espigó del Gas, al costat de la platja de la Barceloneta.
La mesura manual la fa amb instrumental de fabricació pròpia que li permet extreure una mostra d’aigua a un metre de fondària i, posteriorment, en determina la temperatura amb una sonda de precisió. L’obtenció d’aquesta dada s’acompanya d’una observació meteorològica en què pren nota de l’estat de la mar, la direcció i força del vent, l’estat del cel, la visibilitat, la transparència d’aigua o la presència de meduses. Les dades es poden consultar a través d’un blog dedicat a les observacions del mar.
Un hivern amb l’aigua força més càlida de l’habitual
L’hivern 2018-2019 ha estat el segon més càlid de la sèrie iniciada per Diego Lázaro l’any 2006. La temperatura mitjana entre principis de desembre i finals de febrer ha estat de 14,7 ºC, un valor igual que el del 2014-2015 i tan sols 0,4 ºC inferior al del 2006-2007, rècord de la sèrie amb 15,1 ºC. La temperatura ha estat sis dècimes superior a la mitjana hivernal dels darrers 13 anys.
La gràfica mostra que al llarg de tot l’hivern s’ha emplaçat per sobre la normalitat i que només durant unes poques setmanes, al gener, es va acostar a la mitjana. La darrera mesura del mes de febrer, amb 14,7ºC, va ser la més elevada anotada per les mateixes dates.
L’hivern ha estat més suau de l’habitual, però a la tardor va passar justament el contrari, l’aigua es va refredar més del que és habitual, tal com es pot comprovar en la gràfica de l’evolució anual de la temperatura. La temperatura mitjana de la tardor va ser de 21,3 ºC, la setena més freda de la sèrie. Les causes d’aquesta anomalia les troben en la freqüència d’aiguats, les diverses llevantades i la fredorada de finals d’octubre.
Les causes de l’anomalia tèrmica de l’aigua del mar a Barcelona
L’hivern meteorològic ha estat molt més suau de l’habitual a Barcelona i en el conjunt del país. Només el gener va ser un mes normal, o lleugerament més fred, pel que fa el termòmetre. El desembre va ser fins a 2,0 ºC més suau del normal a l’Observatori Fabra, i el febrer va finalitzar amb una temperatura mitjana gairebé 3 graus superior a la normal , un fet que el va col·locar com el segon més càlid des del 1914. A banda, durant el segon mes de l’any també es van batre el rècord de la temperatura més elevada mai anotada (22,2ºC).
Segons Diego Lázaro, “la bonança meteorològica d’aquest trimestre ha estat fonamental, amb moltes setmanes sota domini de les altres pressions, per tant el mar ha absorbit gran quantitat de calor, que ha contribuït a frenar el descens de la temperatura marina durant l’època més freda de l’any”. Convé recordar, en aquest sentit, que el febrer va ser el més assolellat l’Observatori Fabra des que se’n prenen dades, l’any 1968.
A banda, afegeix l’expert, que la precipitació és un altre factor que acostuma a fer baixar la temperatura de l’aigua del mar. La manca de pluja ha estat una constant, l’hivern ha estat el quart més eixut a Barcelona des del 1914, amb només 28 litres per metre quadrat.
Finalment, un altre element que pot fer baixar la temperatura superficial —a causa de la mescla de diferents capes d’aigua— són els temporals marítims. Lázaro destaca que només n’hi ha hagut un, el 14 de desembre, i va ser de curta duració. L’hivern, a més, ha estat mancat de grans ventades a la ciutat.
Com s’escalfa exactament l’aigua del mar?
Diego Lázaro destaca que la calor procedent del sol es reparteix per la capa superficial del mar, de gruix variable i propocional a la transparència de les aigües. En aigües més netes, el sol escalfa a major fondària que en les tèrboles.
L’escalfament es nota sobretot un cop ha passat l’equinocci de primavera, pel fet que el dia ja dura més que la nit i el balanç d’energia rebuda del sol és superior a les pèrdues de calor per irradiació cap a l’atmosfera. A causa de la gran inèrcia tèrmica de l’aigua del mar, la temperatura més elevada s’assoleix a finals d’estiu, a l’agost.
Entre l’agost i el gener o el febrer, la temperatura baixa a causa del fet que la calor superficial es va transmetent a capes més profundes, gràcies sobretot pel fet que a partir de l’equinocci de tardor es perd més calor de l’aigua de la que rep del sol i també pels corrents verticals. Aquests corrents d’aigua es generen pel fet que la superfície es refreda, esdevé més densa, i s’enfonsa fent aflorar l’aigua més temperada de sota.
Lázaro apunta també el paper del vent, ja que quan bufa de forma persistent i amb certa força provoca corrents marins. A la costa catalana destaca que el vent de garbí origina un corrent superficial cap a mar enfora que fa aflorar aigües fredes i profundes (upwelling) a prop de la costa i un enfonsament mar endins.
La precipitació també pot fer baixar la temperatura, bé per l’aigua freda que cau directament damunt del mar, bé per l’arribada d’aigües procedents de rius i rieres. La nuvolositat també hi intervé així com la transparència i la salinitat.
L’oscil·lació diürna de la temperatura de l’aigua del mar és de menor magnitud que la de l’aire. Habitualment l’oscil·lació superficial sol ser de poques dècimes al llarg del dia. Només en algunes ocasions concretes sol ser superior a un grau.
Importància climàtica de la mesura de la temperatura marina
La sèrie de Barcelona no és encara prou llarga per extreure conclusions climàtiques. A Catalunya disposem d’una sèrie històrica de gran valor: la d’en Josep Pascual, l’observador de l’Estartit, que en mesura la temperatura a mar obert des del 1973, a dues milles del port de l’Estartit i a una milla de les illes Medes. Les mesures les efectua a diverses fondàries.
En el Butlletí anual d’indicadors climàtics del 2017 del Servei Meteorològic de Catalunya s’evidencia que la temperatura de l’aigua del mar ha augmentat de forma significativa durant els darrers 45 anys.
La temperatura superficial l’any 2017 o 2018 va ser de 17,8 ºC, un valor +0,9ºC per damunt la mitjana del període de referència 1981-2010. Es tracta del segon valor més suau de la sèrie, superat només pels 17,9 ºC del 2014.
L’anomalia positiva es manté actualment a totes les fondàries, per bé que disminueix amb la profunditat.
Entre la superfície i 50 metres de fondària la temperatura ha augmentat 0,3ºC per decenni, a 80 metres de fondària hi ha fet a l’entorn de 0,2ºC per decenni.
L’escalfament es produeix durant totes les estacions de l’any, tot i que de forma més pronunciada a l’estiu als nivells superiors.
