Aquells qui facin muntanya de forma habitual pel Pirineu coneixen perfectament el so de les marmotes, un crit estrident que, si no hi estem avesats, podem arribar a confondre’l amb el d’alguna au rapinyaire. Es tracta, en realitat, d’un crit d’alarma que emeten quan ens acostem massa al seu cau.
Un estudi recent publicat a la revista ‘Behavioral Ecology and Sociobiology’ ha trobat que els crits varien entre les marmotes de diferents poblacions.
Aquests dialectes els permeten reconèixer les marmotes forasteres i, en lloc d’investigar o enfrontar-se al perill com farien davant d’un crit familiar, surten corrents i s’amaguen al cau per si de cas.
Segons explica Mariona Ferrandiz, autora de l’estudi i ecòloga del CREAF i la UAB, “les marmotes són capaces de reconèixer el crit de les membres de la seva població, fins i tot, en una gravació. Afegeix que “responen més temoroses i no saben qui és l’emissora”.
Dialectes sense influències geogràfiques
Així com els dialectes humans varien, sobretot, en funció d’on vivim, en el cas de les marmotes no s’ha trobat que hi tingui a veure ni la regió on viuen unes i altres, ni la genètica dels individus.
Segons Ferrandiz, encara desconeixen perquè cada població crida d’una manera, per bé que creuen que podria tractar-se d’un aprenentatge de pares i mares a fills, o de l’entorn social.
Segons l’ecòloga, “la resposta antidepredatòria (potes ajudeu-me!) que apareix un cop escolten el crits d’alarma d’altres marmotes, té una despesa energètica i temporal, per això, aprendre a distingir els dialectes familiars els permet confiar-se i estalviar energia“.
Com s’ha desenvolupat l’estudi
La investigació s’ha desenvolupat al llarg de cinc anys, entre el 2011 i el 2014, amb quatre poblacions de marmota, dues natives dels Alps francesos (Vanoise) i dues reintroduïdes dels Pirineus (Cerdanya i Ripollès). Els crits de les marmotes es gravaven de 8 del matí a 6 de la tarda, hores en les quals són més actives.
Durant el treball també es van reproduir gravacions “in situ” per observar quina era la reacció de les marmotes.
A banda del CREAF i la Universitat Autònoma de Barcelona, l’estudi també té participació de la Universitat Claud-Bernard de Lió, la Universitat de Saskatchewan (Canadà) i l’Institut de recerca aviar Vogelwarte Helgoland (Alemanya).
Conflictes veïnals de les marmotes
La marmota viu en grups familiars ben definits. Un altre estudi publicat a ‘Behavioral Ecology’ aquest 2020 i encapçalat pel CREAF aprofundeix més en les colònies que formen les marmotes, concretament en el seu comportament davant les olors d’altres marmotes.
Per dur a terme els experiments, els investigadors van muntar dos tubs a l’entrada del cau d’aquests animals i van col·locar-hi l’olor que segrega un veí i un desconegut. Així van poder gravar el comportament que tenien en trobar-s’ho.
Els investigadors han buscat si les marmotes es veuen afectades pel fenomen conegut com a enemic estimat, un comportament que apareix quan dos animals que són veïns (però no familiars) acaben tornant-se menys agressius entre ells si les fronteres territorials estan ben establertes.
Això passa perquè confien en què l’altre no té necessitat d’envair el seu espai, i els permet estalviar l’energia de combat. D’aquesta manera acaben “estimant-se l’enemic”, tal com el nom indica. En el cas contrari, segons la teoria, el comportament entre dues desconegudes hauria de ser més agressiu, ja que existeix el risc que una vulgui robar el territori de l’altre.
Ara bé, segons Mariona Ferrandiz, no s’ha trobat cap evidència del comportament enemic estimat en les marmotes alpines. “No actuen diferent en funció de si hi ha l’olor d’un individu veí o d’un desconegut i es veuen amenaçades per qualsevol intrús, són desconfiades i defensores del seu territori per naturalesa”.
Sí que s’ha trobat alguna diferències entre mascles i femelles. Les femelles se sentien més atretes per les olors de mascles desconeguts, un fet que podria estar associat a un comportament de cerca d’oportunitats d’aparellament fora del grup familiar.
Com és la marmota?
La marmota és un animal social, diürn i amant del sol que viu en caus, on passa la major part de la seva vida. La unitat social és el grup familiar, format per una parella d’adults i els descendents de l’any i l’any anterior. Sovint també d’algun individu adult que no participa en la reproducció.
El nombre de membres de la unitat familiar pot arribar a una vintena. Els mascles defensen el territori contra les famílies veïnes. Tenen marmoteres d’estiu i d’hivern, per bé que en alguns casos poden coincidir.
Els membres d’un mateix grup se saluden refregant-se el morro. En cas de perill emeten una mena de xiulet estrident per avisar les companyes.
