Durant els mesos de confinament es van fotografiar alguns exemplars de cabirol procedents de la serralada de Marina o la Conreria, a tocar el riu Besòs, força a prop del Parc Natural de Collserola. Es tracta d’un fet aïllat, i un tant accidental, pel fet que no hi ha passos de fauna o zones habilitades per a la fauna que connectin aquests espais naturals.
Arribar fins a les portes de Collserola suposa, en qualsevol cas, una gran fita pel fet d’haver hagut de superar un gran nombre d’obstacles de tota mena amb anterioritat.
Connectors i passos de fauna
Per tal d’unir un espai natural com Collserola amb espais perifèrics farien falta uns connectors que permetessin el desplaçament de la fauna. Un connector ecològic és, per tant, una franja de territori extensa —àmplia— per on es pot desplaçar la fauna i en la qual hi ha la representació dels hàbitats i ambients on viu. El curs d’un riu i el bosc de ribera, ens serien un exemple.
Un pas de fauna, en canvi, és una estructura que permet salvar un obstacle concret que suposa una barrera. De passos de fauna n’hi ha de molt diversos, específics per a diferents tipus d’animals. Un exemple seria un pas superior habilitat que permeti creuar una carretera o la via d’un tren.
Collserola, una illa envoltada de grans ciutats, indústries i vies de comunicació
Collserola és una veritable illa enmig d’una regió altament urbanitzada i amb nombroses vies de comunicació longitudinals.
El mapa de connectivitat ecològica del Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya és realment explícit en aquest sentit. Només cal veure els colors vermells que envolten el Parc Natural i que indiquen connectivitat molt baixa.
La connectivitat de Collserola suposa un veritable repte. Desgranem un per un quins serien els possibles connectors de Collserola amb espais naturals pròxims.
La Via Verda Collserola – Sant Llorenç
La Via Verda Collserola – Sant Llorenç es va proposar per primera vegada com a connector l’any 1996 per part del Fòrum Terrassenc. El projecte, malgrat tenir una proposta d’actuació per part de la Generalitat l’any 2006, va quedar aparcat en arribar la crisi econòmica.
Es tracta d’un connector que tindria el punt de sortida al nord del Parc de Collserola, concretament al sector de Cerdanyola del Vallès, en la zona de Sant Marçal, un lloc relativament pròxim al corredor de la vall de Sant Medir. A partir d’aquí s’endinsaria cap al nord, tot resseguint àrees verdes i forestals de la plana del Vallès, fins entrar al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, a uns 17 km de distància de Collserola.
Segons explica Francesc Llimona, biòleg de Can Balasc, l’Estació Biològica del Parc Natural de Collserola i qui ens ha assessorat, en el seu moment es va poder comprovar que aquest era el connector més viable. Es va realitzar un estudi de radioseguiment del teixó en conveni amb la Universitat de Barcelona (UB) i es va veure que, efectivament, aquest animal aprofitava i freqüentava el mosaic agrícola existent en aquesta zona de sortida de Collserola, inici del connector cap al nord.
Malauradament aquest possible connector verd actualment té nous entrebancs, concentrats justament en aquest punt de sortida del connector.
Es tracta per un costat de l’emplaçament del Sincotró Alba, el qual ja es va construir justament en aquest àmbit, però sobretot l’aprovació recent del Pla director urbanístic (PDU) relatiu a la polèmica construcció del Centre Direccional, en aquesta mateixa zona. Es tracta d’una àrea de 400 hectàrees situada entre Cerdanyola, la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i el Parc Tecnològic del Vallès, on s’ubicaran empreses i habitatges que contribuiran a fragmentar encara més la possible connectivitat ecològica.
Cal destacar també que aquesta zona és l’única del perímetre de Collserola on s’han construït alguns passos de fauna, elements que permeten “respirar” una mica Collserola però que suposen un destí incert de la fauna que els utilitzi per la no continuïtat posterior.
El connector de la riera de Rubí
En en el seu moment, ara fa un anys, alguns estudis també valoraven una possible via verda entre Collserola i Sant Llorenç que sortís de la zona del Papiol-Rubí vers el nord, pel sector de la riera de Rubí.
El punt de sortida era poc factible, sobretot a causa de la presència de nombrosos polígons industrials, malgrat que, després, cap al nord, es mostrava més lliure d’obstacles.
El Parc Agrari del Llobregat, el Garraf o l’Ordal
Les opcions de connexió de Collserola amb el Parc Agrari del Baix Llobregat són realment molt poques, segons els experts.
Un possible punt de connexió seria a través de la riera de Vallvidrera (la Rierada), però al tram final està molt afectada per la presència dels polígons de Molins.
Caldrien, a més, diversos passos de fauna més endavant per salvar la multitud d’infraestructures viàries, el tren o el riu Llobregat.
La connexió amb el massís de l’Ordal o el Parc Garraf també és actualment molt complicada pel mateix motiu.
Connexió amb la ciutat de Barcelona
La connectivitat amb la ciutat des de Collserola mostra algunes diferències respecte als altres connectors. En el cas de Barcelona es parlaria més de corredors verds, o de franges amb presència dominant de vegetació, els quals puguin connectar les diferents taques de verd urbà entre si, i també amb Collserola. Un exemple podria seria el Parc de les Rieres d’Horta. L’enfocament no és tant per la fauna com per l’ús dels ciutadans i pel lleure.
Aquestes franges verdes permetrien “respirar Collserola”, però per contrapartida podrien implicar problemes associats a l’accés de porcs senglars.
El turó de Montcada i la serra de Marina
En els darrers anys també s’ha fet alguna proposta de connexió de Collserola cap al turó de Montcada, un peça que queda ubicada a l’est de Collserola, separada per la C-58.
Arribar fins allà mitjançant passos de fauna podria beneficiar en certa mesura els animals, però no actuaria com un veritable connector, sinó com una petita expansió de Collserola cap a l’est, cap al turó.
En aquest àmbit oriental del Parc, a l’entorn del turó de Montcada, també s’obriria la possibilitat d’unió de Collserola amb el Parc de la Serra de Marina – la Conreria – Sant Mateu i Céllecs. L’arribada accidental d’alguns cabirols provaria que no és un repte impossible.
Malgrat això, els obstacles a superar són molt nombrosos: la C-58, la C-33, les vies del tren, el riu Besòs i la carretera de Santa Coloma de Gramenet a la Roca del Vallès, o nombrosos polígons industrials situats a tocar el Besòs. Actualment no hi ha cap pas de fauna habilitat en aquest entorn.
Collserola també té problemes de connexió interna
Dins el perímetre del Parc Natural també hi ha nombrosos obstacles que dificulten el trànsit per alguns sectors (urbanitzacions, infraestructures viàries, etc.). Es parla en aquest cas de fragmentació interna.
El parc està format per dues illes naturals que queden separades per la vall de Vallvidrera, per la qual circula la carretera de Sarrià a Sant Cugat, els FCC de la Generalitat i els túnels de Vallvidrera. No s’ha arribat a fer cap pas de fauna potent per tal de superar aquests obstacles, per bé que en el cas dels túnels de Vallvidrera en el seu moment es va fer un esforç pioner per tal de minimitzar l’impacte de l’obra.
Problemes associats a la fragmentació interna
Un menor contacte entre poblacions faunístiques pot acabar implicant problemes d’aïllament genètic, tot i que, segons els experts, el període en el qual s’acaba manifestant no és ben conegut (estudiat) en el cas de Collserola.
El grup dels amfibis és especialment sensible als canvis ambientals, pel fet de moure’s poc. La taxa d’extinció d’aquest grup és més alta.
En el cas del teixó, espècie present a Collserola, la situació també és delicada pel fet que necessita la combinació de boscos i zones agrícoles (mosaic agrícola), un tipus d’hàbitat que està desapareixent.
La geneta, en canvi, és bàsicament forestal, la seva situació no és tan preocupant.
La massificació també causa fragmentació
El 2020 es va batre el rècord de visitants a Collserola (6,5 milions), un 39 % més que els 2019. La presència de gent campant pel mig del bosc, les bicicletes de muntanya o els cotxes també acaben fragmentant més el territori si són presents de forma habitual.
El seu pas estressa la fauna, un fet que podria tenir múltiples conseqüències com, per exemple, una menor producció i viabilitat de les cries .
A més, el trànsit intens de vehicles per les carreteres internes del parc va associat també a la mort per atropellament de molts individus. Un dels punts crítics de Collserola és la font del Bacallà.
L’esperança: el Pla especial de protecció del medi natural del Parc de Collserola
Connectar Collserola interna i externament no és doncs feina fàcil i n’hi ha molta per fer.
Com a nota positiva convé esmentar que el Pla especial de protecció del medi natural i del paisatge del Parc Natural de la Serra de Collserola (PEPNat), a punt d’aprovar-se, planteja la desfragmentació interna i també deixa clar la importància dels aspectes de connectivitat externa.
Caldrà confiar en les futures actuacions, i que Collserola es percebi, per part de la ciutadania com un espai natural fràgil i d’alta importància ecològica, no com un espai verd destinat únicament al lleure.
