Els bolets no només són propis de la tardor, sinó que durant la resta de l’any també se’n troben i l’estiu no n’és cap excepció. Caldrà que estiguem atents si ens movem pels boscos catalans, encara que també caldrà seguir la pluja caiguda durant la primavera, ja que com més plujosa siugi, més fàcil serà que la temporada d’estiu sigui fructífera.
Quins bolets trobem durant l’estiu?
L’ou de reig (“Amanita caesarea”) és el més conegut dels bolets d’estiu. Es pot consumir cru o cuinat i és fàcil de reconèixer perquè el barret té aparença d’un nou de gallina ataronjat i el tronc és blanc. Es troba en rouredes i alzinars.
Els ceps o surenys són molt coneguts i apreciats. N’hi ha diferents espècies, en funció del tipus de bosc on creixen. Es poden trobar en fagedes, pinedes de muntanya, rouredes termòfil·les (que poden suportar temperatura força alta), alzinars i suredes. Són més fàcils de trobar entre final d’estiu i principi de tardor, però aquest inici d’estiu ja se n’han vist en molts boscos catalans.
El rossinyol (“Cantharellus cibarius”), és un bolet molt apreciat i que acostuma a sortir amb les primeres pluges de la primavera o de principi d’estiu. És fàcil de conservar i es caracteritza pel color groc ataronjat viu. Es troba en boscos de roure, alzina i faig i, sobretot, en veurem durant els mesos de juny i juliol en indrets on hagi plogut ja que creixen en racons humits, com fondalades i clots. Durant la tardor també se’n poden agafar, tot i que amb menys abundància. En funció de la comarca, també es coneixen amb els noms de vaqueta, picornell o ginesterola.
La llora verda (“Russula virescens”) és una espècie comestible i poc coneguda, però molt apreciada pels entesos. Es caracteritza per tenir un barret de color verdós amb unes escates de color marronós que li donen la imatge d’una superfície d’un formatge Roquefort.
La lleterola vermella (“Lactarius rugatus”) és força coneguda a les comarques de Girona, però potser no tant a la resta. És un bolet que trobem sempre sobre terrenys silícics i que, en ser un bolet termòfil (que suporta temperatura molt alta), el veurem en vessants assolellats de suredes, alzinars i rouredes.
La cua de cavall (“Amanita rubescens”) és, potser, dels bolets menys coneguts. Cal vigilar de no confondre’l amb una altra espècie similar, el pixacà (“Amanita pantherina”), que és molt tòxic. Els diferenciarem perquè la cua de cavall no té mai les taques blanques sobre del barret (les té de color marró rosat) i té la base del peu de color vinós.
