Superfície de gel marí actual respecte la mitjana. Image credit: NSIDC / NASA Earth Observatory

A principis d’agost van saltar totes les alarmes a a causa de la difusió d’unes imatges impactants de la fusió sobtada del gel a Groenlàndia. La fusió de la gel i la neu de les glaceres era causada per les elevades temperatures registrades els dies anteriors.

En aquell moment, a mitjans d’estiu, també es feia evident que la fusió del gel marí de l’Àrtic anava a un ritme massa elevat, tant, que en aquell moment la superfície de gel ja era de poc més de sis milions de quilòmetres quadrats, un valor inferior al del 2012 per les mateixes dates, l’any rècord fins ara de mínima superfície glaçada a finals d’estiu.

El mínim de gel marí ja s’ha assolit, va ser el passat 18 de setembre. Finalment no s’han complert les previsions més pessimistes i, aquest 2019, no serà el de menor superfície glaçada a finals d’estiu, tot i que haurà anat de poc.

Segons ha informat el Centre Nacional de Dades de Gel i Neu (NSIDC) la mínima extensió de gel, segons les dades de satèl·lit, ha estat de 4,15 milions de quilòmetres quadrats, el segon registre més baix dels darrers 41 anys, des de quan se’n fan medicions satel·litals, empatant amb els anys 2016 i 2007.

Es tracta, en qualsevol cas, d’un registre preocupant, molt inferior a la mitjana del període de referència 1981-2010, a l’entorn de 6,35 milions quilòmetres quadrats.

El rècord de menor extensió glaçada el manté encara el 2012, any en el qual la superfície va baixar fins a tan sols 3,4 milions de quilòmetres quadrats.

En aquest enllaç podeu seguir l’evolució de la superfície glaçada a l’Àrtic i l’Antàrtida i comparar-la amb la dels darrers anys.

Una comparativa molt preocupant

L‘Organització Meteorològica Mundial (WWO) va fer ara fa uns dies una piulada en què mostrava, gràficament, quina és la superfície de gel que s’ha perdut a finals d’estiu entre l’actualitat i ara fa 40 anys, quan es van iniciar les mesures.

El ritme de fusió, esmenten, ha estat de 87.000 km2 per any, un fet que suposa que en 40 anys s’hagi perdut una superfície equivalent a la d’Islàndia, Portugal, Irlanda, Espanya, el Regne Unit, Alemanya, Itàlia, Suècia i Noruega.