La Sardà en el cos a cos, amb un entrevistador com el Joan Barril, amic i, com ella afirmava, “part de la família escollida”. En aquesta entrevista de 2003, quan representava l’obra ‘Wit’, de Margaret Edson, es posava en la pell de Vivian Bearing, una professora que ingressa en un hospital a causa d’un càncer terminal. Per això la Sardà va parlar obertament de la vida i la mort en una entrevista gairebé filosòfica en la que reflexiona sobre el fet que la nostra societat no ens prepara per la mort. Recordant el poeta John Donne, autor de la memorable frase “Per qui toquen les campanes…”, a qui el personatge protagonista de ‘Wit’ adorava, Sardà va voler citar-lo.
“Un dia li direm a la mort que, quan tots morirem, ella morirà”
Rosa Maria Sardà va recordar que la seva carrera teatral estava molt més marcada pel drama que la comèdia, tot i que tothom l’associava a l’humor. I va recordar que era injust que se li atribuís un rol que no estava acreditat per la seva trajectòria.
Entrevista el desembre del 2001
L’actriu va venir al plató de betevé, amb el cigarreta pròpia dels costums de l’època, quan va presentar ‘Anita no pierde el tren’. En la conversa Sardà va explicar, en clau d’humor, que odiava les comparacions amb Carol Burnett, perquè tot i ser bona actriu no la trobava gaire guapa. Va reconèixer que la seva por dels escenaris era una de les causes de la seva fama d’actriu difícil.
“L’escenari em provoca malestar… pateixo, tinc molt mal caràcter abans de començar l’obra i estic convençuda que no ho faré bé…”
Durant l’entrevista va fer un repàs de la seva trajectòria i els seus orígens a Sant Andreu de Palomar en una família de tradició teatral i obrera, i va explicar com per ella era clau la separació entre la feina i la vida privada.
“No estic obligada a ningú quan penjo el personatge i surto al carrer, ni a ningú ni a res, ni tampoc a explicar res del que em passa. No va amb el sou”
