El fet de restaurar l’obra d’art públic o no, i tornar-la a ubicar a l’espai públic, depèn de moltes variables. La responsable de Conservació de l’Art Públic de l’Ajuntament, Carme Huertas, ens explica que el primer que fan quan una escultura pública s’ha malmès és veure si l’autor és viu.
Si ho és, hi contacten per decidir conjuntament què fer: restaurar l’obra i tornar-la a posar a l’espai públic o no intervenir-hi i treure-la de la vista. “Tot depèn també de la quantitat de diners que valgui. Si és molt car hem de mirar si hi ha pressupost”, detalla Huertas. I si la destrossa és molt grossa, acudirien al Consell Assessor d’Art Públic per decidir què se’n fa, d’aquella peça.
Les mans dels sardanistes
Un dels casos recents en què s’ha decidit restaurar una obra és el Monument a la sardana (1966), de Josep Cañas. Les mans dels ballarins ja han estat mutilades diverses vegades, i l’escultor Abel Vallhonesta és l’encarregat de refer-les.
Es tracta de sis parelles de mans, quatre de les quals ha de refer de zero perquè no se n’ha conservat cap part. Per refer-les bàsicament s’ha centrat en fotografies cedides per la Fundació Josep Cañas, l’entitat que vetlla per l’obra de l’autor d’aquesta escultura.
Fang, guix i pedra
El procés per refer les parts perdudes és laboriós: primer en fa una reconstrucció “in situ” amb fang; després, en treu el motllo i l’omple amb guix, i, finalment, agafant el guix com a model, el reprodueix a poc a poc, esculpint-lo en pedra d’Ulldecona (Tarragona).
Vallhonesta, que té el taller a Sants-Badal, ha intervingut en moltes obres de restauració d’escultures públiques. La més destacada és la restauració íntegra dels ‘Angelots’ de la cascada del Parc de la Ciutadella.
Algunes escultures són fallides
Les peces més difícils i costoses de mantenir, segons Carme Huertas, són aquelles més contemporànies que impliquen llum, aigua o electricitat.
Per exemple, ‘L’estel ferit’ (1992), de Rebecca Horn, (més coneguda com Els cubs de la Barceloneta) tenia originalment música i uns estels lluminosos que anaven caient, però “per les condensacions que hi ha allà, a la vora del mar, la caixa d’instal·lacions sempre salta. No hi ha manera d’arreglar-ho“. “A vegades ens quedem amb una part del que vol ser aquella peça”, rebla la tècnica.
