La data exacta de l’obertura de la famosa urbanització d’Antoni Gaudí, el 26 d’abril del 1926, o l’oferiment del parc, per part dels hereus d’Eusebi Güell, al rei Alfons XIII com a palau reial són algunes de les dades que s’expliquen a les pàgines del monogràfic sobre els orígens del Parc Güell.
El llibre és una investigació escrita per la catedràtica Mireia Freixa i l’arquitecta i investigadora Mar Leniz, i editada pel Museu d’Història de Barcelona, l’Institut de Cultura de Barcelona i l’Ajuntament de Barcelona. La publicació conté fotografies i plànols inèdits de la finca.
Recórrer a les fonts originals
Les autores han dedicat 10 anys a la preparació d’aquest llibre, que ha begut dels documents originals, com els registres notarials o els de la propietat i els arxius municipals: “En lloc de mirar estudis anteriors, que també els hem mirat, hem anat a les fonts originals, que són els documents de l’època que estan signats i tenen una data“, detalla Leniz, i hi afegeix que els articles de la premsa han estat un molt bon recurs per concretar les dates dels esdeveniments.
Desmentint algunes dades
Contràriament al que s’ha repetit tantes vegades, l’obra de Gaudí no estava pensada com una ciutat jardí britànica, sinó com un parc urbanitzat. Tot i que l’arquitecte es va inspirar en els parcs d’Anglaterra, ell mai no va projectar el model de ciutat jardí, que, a diferència del que Güell volia fer a Gràcia, són cases destinades a la classe obrera.
Les autores també desmenteixen que el projecte fos un fracàs, tot i que de la seixantena de parcel·les definides només se’n van acabar construint dues cases. Defensen que, malgrat fracassar com a projecte immobiliari, la finca va tenir un gran èxit com a espai de lleure i de cultura.
La seu de grans festes de la ciutat
De fet, les autores han descobert que el Parc Güell va ser el centre de grans festes. “A poc a poc hem anat veient que les festes tenien molt de protagonisme [al parc]. Realment va ser una finestra per la qual Güell va voler donar la seva imatge de mecenes“, explica Freixa.
“La ciutat s’hi va integrar, per exemple, s’hi feien les festes de sardanes o relacionades amb l’automòbil, s’hi van filmar pel·lícules…” i s’hi van celebrar esdeveniments tan importants com la festa del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, el 1906, anomenada Garden Party, o el 1916, la festa d’Unitat Catalana, que va acollir un gran àpat per a 5.000 persones que la premsa del moment va definir com “el banquete monstruo”.
