L’enviament de cartes es remunta un bon grapat de segles enrere i Barcelona va ser una de les primeres ciutats europees en crear una confraria de Correus durant l’època medieval. Tal com explica Xavier Theros, escriptor i antropòleg, llavors ja es parlava de “l’Hostal de Correus” per referir-se a la seu o l’estafeta. També s’usava l’expressió “hoste de Correus” per anomenar el funcionari encarregat de distribuir les cartes, i dels “correus o troters”, per esmentar les persones encarregades de fer l’enviament a peu o a cavall. El Gremi de Correus de Barcelona es va crear el segle XIV i la seu es va habilitat a la capella d’en Marcús, al carrer dels Carders.

El paper de la monarquia

El sistema, però, va canviar amb l’arribada de Felip I i la família alemanya dels Tassis va passar a tenir a el monopoli del correu. Segons Theros, aquest gir va ser motiu de conflicte amb el gremi català que llavors estava centralitzat en la família Ferran del carrer del Correu Vell, l’única que va poder treballar en paral·lel als Tassis. Tot i això, fins l’entrada dels borbons que van convertir Correus en un servei públic i es va instal·lar la seu a la desapareguda Casa Golorons, a la plaça de Regomir.

primers segells 1850

Els 12 primers carters

En aquella època, el receptors de les cartes havien d’anar a buscar les cartes a la seu. Com que no existien els documents d’identitat, les missives es lliuraven a la primera persona que les sol·licitava. Per posar remei a les pèrdues de cartes i als inconvenients que se’n derivaven, el 1756 es van crear els primers 12 carters que duien les cartes als domicilis. Uns anys més tard, el 1769, la seva feina va esdevenir més senzilla gràcies a la senyalització i numeració dels carrers amb plaques a la via pública. I ja a meitat del segle XIX, el funcionament dels enviaments postals va canviar el 1850, amb l’aparició dels primers segells. Cinc anys més tard es va crear el Cos de Telègrafs i el 1889 va néixer el cos d’empleats de Correus.

L’aparició de les bústies

El 1857 va ser el moment de la instal·lació de les cinc primeres bústies, que eren de fusta. Això fins a la dècada del 1880, que es van començar a fabricar de ferro. Al segle XX es van habilitar bústies a les botigues, també a la part posterior dels tramvies, i el 1962 va passar a ser obligatori que n’hi hagués a totes les finques.

Les seus de Correus

El Palau March de Reus, a la Rambla, va funcionar com a seu de Correus fins que es va traslladar a la desapareguda Casa Gibert, a la plaça de Catalunya. En aquell moment hi treballaven nou carters, a qui acompanyaven un parell d’ajudants, que van començar a fer el repartiment diari de cartes a partir del 1870. Posteriorment, l’Oficina Central de Correus es va traslladar a la plaça del Bon Succés i després a l’emplaçament actual del Teatre Borràs, a la plaça d’Urquinaona. I ja el 1928 es va inaugurar l’edifici, encara en funcionament, de la plaça d’Antonio López.

El carrer del carter Alloza

La figura del carter va esdevenir molt popular i fins i tot el 1950 es va rodar una pel·lícula a Barcelona que es deia ‘Apartado de Correos 1001’, dedicada a la professió. També va tenir repercussió als carrers de la ciutat. Al nomenclàtor de Barcelona hi ha un carrer dedicat al carter Salvador Alloza i Alloza. Es tracta del carrer d’Alloza, al barri de Porta. Salvador Alloza era un carter que entre 1919 i 1939 repartia cartes al Nou Barris actual, un zona que llavors era de barraques i sense senyalització. Totes les cartes s’enviaven al nom i la casa d’Alloza que, posteriorment, les lliurava als destinataris. El 1939, però, va ser expulsat de Correus per la seva militància anarquista i ja mai més no va tornar a treballar-hi. El carrer d’Alloza va ser dels pocs noms del nomenclàtor republicà que van sobreviure al franquisme, ja que les autoritats van creure que el nom de la via feia referència al poble d’Alloza, a Terol.

Els “aguinaldos”

A finals del segle XIX també van aparèixer les felicitacions nadalenques, els “aguinaldos”, que els treballadors dels diferents oficis oferien a les cases a canvi de propines. Aquesta tradició es va mantenir fins als anys setanta del segle passat.