Les primeres biblioteques de Barcelona eren privades i es remunten a l’edat mitjana. Tal com explica l’antropòleg i escriptor Xavier Theros, en aquella època la noblesa ja reunia petites col·leccions de llibres, entre altres raons, per motius de prestigi. Però si fem referència a les primeres biblioteques de la ciutat obertes al públic, hem de parlar dels monestirs i, més tard, de les universitats. Entre els monestirs més importants dedicats a aquesta qüestió hi havia convents com el de la Mercè i el de Santa Caterina, que ja al segle XVIII allotjava més de 20.000 volums i obria sis hores diàries. Això, fins al 1835, quan totes aquestes col·leccions van ser desamortitzades i amb tots els títols es va crear la primera biblioteca pública municipal al convent de Sant Joan de Jerusalem l’any 1838. Un total de 150.000 llibres van anar a parar a aquest recinte, que mig segle després, el 1882, va ser enderrocat amb l’obertura de la via Laietana. Actualment se’n conserva el pòrtic, que es va aprofitar per a l’absis de l’església de Santa Madrona, al carrer de Margarit, al Poble-sec. Aquella col·lecció extensa d’obres escrites es va acabar traslladant al convent del Carme i després a l’edifici central de la Universitat de Barcelona, que és on es conserva ara.

Els gabinets de lectura

A banda dels fons bibliotecaris en espais monàstics, entre finals del segle XVIII i principis del XIX van sorgir els gabinets de lectura. Es tractava de biblioteques privades obertes al públic a les llibreries com les del carrer de la Llibreteria, a les seus dels diaris o a propietats particulars. Allà s’oferia un servei de préstec de llibres a canvi d’una quota i s’organitzaven tertúlies. En paral·lel, a Barcelona també estaven en marxa biblioteques d’institucions científiques i artístiques, com la Cambra de Comerç o la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, que estaven establertes a la Llotja.

Les biblioteques del segle XX

Segons Theros, als inicis del segle XX les biblioteques anaven lligades a projectes renovadors en camps com la política, la pedagogia o les ciències socials. En aquella etapa van destacar les biblioteques als ateneus, com l’Ateneu Barcelonès o l’Ateneu Enciclopèdic Popular. No van ser els únics espais que aglutinaven llibres. També van obrir sales de lectura a les parròquies o les anomenades biblioteques populars com la de Sant Martí de Provençals, la de Sants, la de Gràcia, la de les Corts o l’Amistad d’Horta. D’aquella etapa es conserva la Biblioteca Arús, al passeig de Sant Joan, dedicada al moviment obrer i la maçoneria, i també la Biblioteca Francesca Bonnemaison, al carrer de Sant Pere Més Baix, la primera biblioteca feminista d’Europa. Però la més important de totes és la Biblioteca de Catalunya, que té l’origen en el 1914 al Palau de la Generalitat i que es va traslladar el 1940 a l’Hospital de la Santa Creu.

La xarxa de biblioteques

La idea de teixir una xarxa de biblioteques té un antecedent històric el 1914, quan la Mancomunitat tenia un seguit d’espais bibliotecaris que disposaven de bona part dels elements presents a les biblioteques modernes: horaris còmodes, préstec, secció de revistes i publicacions infantils. Ja en la Segona República va créixer el sistema i s’hi van afegir les biblioteques mòbils en autocars. Això, fins que amb el pas de la  Guerra Civil i la postguerra molts fons bibliotecaris van ser censurats i purgats. Tot plegat, fins que als anys 80 es va crear la xarxa de biblioteques actual.