L’atenció a persones sense llar i en risc de vulnerabilitat és una tasca que a Barcelona assumeixen diferents entitats, com, per exemple, Arrels Fundació. Segons l’associació, a la capital catalana hi ha al voltant de 3.800 persones dormint al carrer.
Ara bé, l’atenció a aquestes persones no és cosa només de l’actualitat, sinó que anys enrere hi havia altres serveis de beneficència. De fet, es calcula que a mitjan segle XX l’assistència municipal ajudava 5.000 persones amb roba, menjar i llit. Va ser després de la Primera Guerra Mundial quan es van crear diverses dutxes públiques i es va inaugurar l’alberg del carrer de Valldonzella, que el 1943 es va acompanyar de l’Asil de Nostra Senyora del Port.
L’escriptor i antropòleg Xavier Theros ha explicat com funcionava la beneficència anteriorment i els serveis que hi havia a Barcelona.
Un equipament de beneficència on calia acreditar-se com a captaire
A la casa de la Pia Almoina, al costat de la Catedral, s’hi allotjava una institució medieval de beneficència que es va fundar el 1009 per atendre persones pobres, a més de servir com a hospital de viatgers.
La institució funcionava gràcies a donacions que permetien garantir menjar i alberg per als captaires de Barcelona, mentre que als forasters no els donaven ajut. De fet, per ser atesos, s’havien d’acreditar com a captaires de la ciutat presentant l’anomenada “pellofa”, que era un tros de cuir marcat amb el segell de la institució.
L’espectacle de veure com repartien dinar
Un dels espectacles més populars de la Barcelona del XVIII era veure com repartien menjar al portal del Tragí, que actualment es coneix com la plaça Reial. Cada migdia, el llec fra Jerónimo repartia sopa als pobres i molts barcelonins es paraven a observar aquell àpat com una distracció més.
En aquells anys, un dels llocs que acollien captaires era l’Hospital de la Santa Creu, que també tenia una fossa comuna a l’actual placeta del Doctor Fleming. Més tard, al segle XVI, es va fundar la Casa de la Misericòrdia, al convent dels Àngels, on, a més d’oferir menjar, també curaven persones que ho necessitaven.
L’any 1802 es va crear la Casa de la Caritat, que va incorporar més serveis dels habituals, amb aules d’ensenyament i tallers. Aquí, els pobres tenien la concessió dels serveis funeraris, disposaven d’una impremta i rebien formació en diversos oficis.
Dormir en un alberg penjant d’una corda sota les aixelles
A finals del segle XIX, els parroquians més pobres podien anar a la taverna de La Mina, a l’antic barri Xino. El bar era alhora un alberg on podien dormir pel sistema de la corda, que també s’utilitzava en un altre local al carrer de Carretes. La persona seia en un banc i li passaven una corda per sota de les aixelles de manera que quedava penjant. Segons Theros, al matí la descordaven i tothom queia a terra despertant-se.
Pic de beneficència després de la Revolució Industrial
La Revolució Industrial va crear molta pobresa, sobretot infantil, segons Xavier Theros. Això va comportar l’aparició de més locals de beneficència com el Col·legi Sant Rafael del carrer de Lledó, l’Asil Bressol del Nen Jesús al carrer de Montcada o l’Escola de Reforma, aquesta última creada per a joves “viciosos, vagabunds i abandonats”. Els captaires adults podien acollir-se a diverses instal·lacions religioses. En cas de no voler-hi anar, sempre podien recórrer a pensions del Raval, anomenades Cases dels Tres Vuits perquè oferien llits en torns de vuit hores.
