Deia Peter Brook que quan algú camina per un espai buit que anomenem escena i algú s’ho mira, ja podem parlar de fet teatral. Ves a saber si quan Josep Maria Miró va escriure el text ‘El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc’ tenia present aquesta màxima postulada pel britànic “l’espai buit”. No és improbable perquè l’obra enceta una trilogia que pretén reflexionar sobre el fet teatral.
Sigui com sigui, som davant la contenció màxima d’allò que estem avesats a trobar damunt d’un escenari: un actor, un focus i un fons negre. Cap canvi de vestuari, però si set veus, les dels set personatges dels quals entra i surt Pere Arquillué al llarg del monòleg. “Tomas Bernhard deia que escrivia monòlegs llarguíssims i difícils de memoritzar per fer enrere els actors mediocres. Aquesta és una obra de dificultat estratosfèrica per un actor estratosfèric”, afirma amb vehemència Xavier Albertí, el director escènic.
El cos mutilat d’un jove
En un poble rural on aparentment no hi passa mai res apareix el cos mutilat d’un jove de 17 anys, l’Albert. Les primeres frases són del difunt, però aviat Arquillué parla per boca del pagès que el troba. Després apareix la mare, la directora de l’institut, un ancià del poble… Es va construint un relat, però atenció: no es descobreix l’autor del crim. “El públic marxa sense saber-ho, perquè no és el que importa. El que importa és què hi ha darrere els desitjos frustrats, mal encaminats”, explica Albertí.
Amb aquest monòleg polifònic Josep Maria Miró va merèixer el Premi Born d’autoria teatral, esdevenint el primer escriptor que l’ha guanyat tres cops. ‘El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc’ va fer funcions durant dues setmanes al Romea el 2022, i ara en farà fins al 24 de setembre.
