El dibuixant Francisco Ibáñez, pare de ‘Mortadel·lo i Filemó’ i de ’13, Rue del Percebe’ és el protagonista del programa ‘Barcelonins’ al 2003 conduït per la periodista Olga Valencia. Una entrevista en què l’il·lustrador repassa la seva trajectòria marcada per l’anomenada generació de la Bruguera, i explica anècdotes sobre els seus personatges sempre amb l’humor com a eix central del seu discurs.
Vaig pensar en aquell moment que Mortadel·lo perd la seva forma, recordava a la mortadel·la i l’altre a un filetó. Vaig pensar ‘mira la gent que no ho tenia al plat, al menys ho tindria en un còmic’
Pel creador d’historietes, la realitat és la millor font d’inspiració per crear la trama dels personatges, però de vegades la ficció és premonitòria. El 1993, pel 35è aniversari de Mortadel·lo i Filemó, Ibáñez va publicar una portada en què es veien dos avions que s’estavellen contra les torres.
Quan un lector la va penjar a internet, el telèfon no parava de sonar, em deien ‘nostramortadelus’
La desaparició el 1986 de l’Editorial Bruguera, i amb ella tota una escola d’il·lustradors la va viure amb tristesa. Ibáñez assegura que troba a faltar les reunions a les quals tots els dibuixants presentaven les seves creacions i els compara amb un sastre quan porta els vestits preparats per a la clientela. El salt al cinema dels seus personatges ha estat per a ell una satisfacció per poder accedir al gran públic i a les noves generacions.
Francisco Ibáñez, l’emblema de la bruguera
Ibáñez és considerat part de l’anomenada segona generació o generació del 57 de l’Editorial Bruguera. Ja des de ben petit va mostrar interès en el món de la il·lustració: va dibuixar un ratolí en un tros de paper de diari, que el seu pare va portar a la cartera durant la resta de la seva vida.
L’any 1958 es va crear ‘La familia Trapisonda’, que podríem resumir com les desventures d’una família de classe mitjana tirant cap a baixa. El protagonista, Don Pancracio, té com a contrapunt la mascota de la família, un gos anomenat Atila que el detesta profundament.
L’any 1961 va arribar una de les seves obres més originals: ’13 Rue del Percebe’. Es tracta d’un edifici de veïns on cada habitacle fa de vinyeta. Ja que és com si miréssim dintre de la intimitat d’aquestes persones, no es llegeix com un còmic habitual, sinó que es pot gaudir en qualsevol ordre.
Dos anys després va aparèixer ‘El botones Sacarino’, el 1963, basat en els personatges belgues Gastón Lagaffe i Spirou. Durant 1964, va néixer ‘Rompetechos’, un senyor molt baixet i molt, molt curt de vista que sempre confon el que té al davant amb resultats divertits. El 1966 es va estrenar ‘Pepe Gotera i Otilio, chapuzas a domicilio’, dos paletes que fan de tot menys treballar i que acaben destrossant tot el que toquen.
Fama internacional de Mortadel·lo i Filemó
‘Mortadel·lo i Filemó’ comporta un punt i a part en la història del nostre còmic. Creats per Ibáñez el 1958, tracta de dos agents secrets que sempre s’espavilen per embolicar la troca i fallar fins a la més senzilla de les missions. Les històries de Mortadel·lo i Filemó van passar de ser part de les revistes a tenir les seves pròpies històries llargues, la primera de les quals va ser ‘El sulfat atòmic’, el 1969.
Els seus periples han gaudit de molta popularitat arreu del món, especialment a Alemanya, on es publiquen amb el nom de ‘Clever & Smart’ (“El llest i l’elegant”).
