Han desfet les poques maletes que portaven en cases d’amics o en els allotjaments oficials en què s’han instal·lat. Però hi ha altres motxilles, invisibles, que els ucraïnesos que busquen refugi a Barcelona carreguen des que va començar la invasió russa i van fugir-ne.
Són en total 11.500 persones les que han arribat a Catalunya, segons l’últim balanç de la Generalitat. N’hi ha que freqüenten els punts de recollida de material que han organitzat els ucraïnesos residents a Barcelona. D’altres intenten regularitzar la documentació al macrocentre per a refugiats que s’ha habilitat a la Fira. A les portes d’aquests equipaments és habitual sentir històries de vida truncades, de persones que en qüestió d’hores s’han vist forçades a començar de zero, com l’Anastasia, l’Andreii o la família de l’Oleksandr.
Anastasia Potapeko
El més important ara és que el meu fill pugui viure
És una de les anomenades nenes de Txernòbil: “Des dels sis anys vinc a Espanya a passar els estius amb una família”, explica. Es nota en la fluïdesa amb la qual parla el castellà. També és el motiu evident per triar Catalunya com a destí d’un viatge precipitat.
Va sortir de Bucha, molt a prop de Kíiv, el mateix dia que va començar la invasió. Ho va fer sola amb un fill petit, en un periple penós, travessant boscos i provant de creuar la frontera primer per Polònia i finalment per Eslovàquia. “El meu marit s’ha quedat per ajudar els militars”.
Aquí ha trobat refugi a casa d’uns coneguts, a Cervelló. Els pares i la resta de la família són a Ucraïna, en una zona ocupada per l’exèrcit rus. Fins fa sis dies encara mantenia el contacte. Ara no en sap res, “no contesten ni trucades ni res”, diu angoixada. Tot i això espera que aviat puguin venir també aquí: “La idea és començar de zero perquè ja no tenim res a Ucraïna”.
Oleksander i Kateryna Podoslkyi
Teníem una bona feina allà, havíem comprat un pis i ara aquí no tenim res
“Les primeres bombes ens van espantar molt. Com que era de nit, pensàvem que era un somni. En despertar-nos vam entendre que era un atac”. Així relaten Oleksandr i Kateryna Podolskyi l’inici de la guerra a la ciutat pròxima a Kíiv, on hi ha casa seva. La reacció immediata va ser marxar del país.
“No ens vam plantejar quedar-nos, no volíem viure amagats en refugis”. Van agafar el cotxe i van emprendre camí pensant sobretot en la filla petita, que té una malaltia digestiva i necessita tractament: “Vam pensar que molta gent aniria a Polònia, havíem de marxar més lluny, a un país on la puguessin tractar millor”. La Generalitat els ha allotjat per ara en un alberg juvenil a Vallcarca.
Enrere han deixat una vida còmoda. L’Oleksandr treballava com a realitzador en una televisió que ara ha tancat. També havien comprat un pis, “encara estàvem pagant la hipoteca”. Aquí han arribat només amb el cotxe i el que hi han pogut encabir. “Si la situació s’estabilitza, tornarem, però si aquí trobem una bona feina, ens quedarem per garantir un futur als nostres fills”.
Andreii Mianovkyi
L’única cosa que tinc és la meva roba i el castellà
De la nit al dia ha canviat també la vida d’Andrii Mianovkyi. “Uns dies abans de la guerra tens una feina, uns amics, una casa. Avui no queda res, ni casa, ni veïns, ni feina, res”, sentencia.
En el seu cas, tot i ser de Kíiv, vivia i teletreballava des de Polònia per a una empresa ucraïnesa en el moment que va esclatar el conflicte. “Però no parlo polonès. Estudio anglès i espanyol, i per això he decidit venir cap aquí”, explica. És dissenyador gràfic, però està obert a treballar del que calgui. Confia que l’idioma li obri portes.
Aquí ha vingut amb un cosí i dormen de moment al menjador d’uns coneguts. Mentre intenta tramitar la documentació al centre de la Fira pateix per la família, que s’ha quedat al país i amb la qual no té contacte des de fa dies. “No sé què els ha passat. Sé que han bombardejat la casa familiar per alguns veïns, però no saben on són els meus pares, els avis… És terrible”.
