Amb prou feines havia agafat el metro algun cop abans d’aquest any. Ara l’utilitza diàriament i no una línia només, sinó dues. Per Alejandro Centeno, la ceguesa no ha estat un obstacle per canviar Salamanca, on ha estudiat i viscut els darrers anys i on encara investiga a la universitat, per Barcelona, on treballa ara com a psicòleg en pràctiques a l’ONCE. “Venia nerviós i he plorat, he rigut i he fet de tot pensant en la idea, perquè la parella o la família són molt lluny”, confessa. “Però és un repte i aquí se m’obre un món nou”.
L’aterratge, aquí, d’aquest val·lisoletà de 27 anys va ser al gener i la primera impressió va ser la d’una “ciutat més àmplia i amb més trànsit”. Calia adaptar-se a un entorn nou. Dins de l’ONCE, la mobilitat geogràfica de treballadors com l’Alejandro no és estranya i per això disposen al principi de l’assistència de tècnics de rehabilitació, que sí que hi veuen. Paula Ruiz va acompanyar-lo des dels primers dies: “Part de la feina és fer els trajectes habituals, ensenyar-li les referències que pot utilitzar sol i repetir-ho fins que ho aprèn i ho pot fer sol”.
De la pràctica, al dia a dia real
Un d’aquests recorreguts, acompanyat sempre d’Usera, la seva gossa pigall, és el que fa des de casa, a Sant Gervasi, fins a la seu de l’ONCE, a Sant Antoni: dos transports (Ferrocarrils de la Generalitat i metro) i un transbordament, el de plaça de Catalunya. “La sensació el primer dia sols va ser de tensió absoluta”, reconeix Centeno. Ara es desplaça fins i tot a Badalona o altres llocs de Barcelona.
No podem dependre sempre de l’ajut d’una altra persona. Al final t’has de llançar”
Cec des de fa 11 anys
De fet, l’Alejandro posa en pràctica en primera persona una autonomia i una independència que suposen tot un repte per als pacients que tracta. Són persones que estan passant per una pèrdua de la visió, un procés que ell també va viure amb 16 anys, en l’acabar l’ESO. L’experiència li serveix per prestar suport psicològic a qui ho necessita.
En el seu cas, tot i saber que tard o d’hora perdria la vista perquè va néixer amb un glaucoma congènit, reconeix que va ser “un cop força complicat i dur”. Però afegeix: “També crec que jo he tingut la sort d’haver-hi vist”.
Si es quedarà a Barcelona quan acabi el contracte o tornarà a Salamanca com a investigador universitari, encara no ho té decidit. En tot cas, el català segurament tampoc no serà cap barrera: “M’agrada molt la música en català i abans de venir aquí ja escoltava grups com Els Catarres, Oques Grasses o Txarango. Però el meu favorit és Sopa de Cabra!”.
