Llucia Ramis passa pel ‘Mirador Barcelona’, del “bàsics”, una talaia des d’on mirar amb perspectiva la ciutat. La periodista i escriptora mallorquina va arribar a Barcelona amb 18 anys per estudiar periodisme a la UAB i aquí s’ha quedat. Va començar compartint pis i explica: “No ha estat mai fàcil llogar pis a Barcelona”. Considera que la gran bretxa social és tenir un pis de propietat o no tenir-ne, ja que, segons l’escriptora, fent les mateixes feines i la mateixa vida hauràs de destinar, com a mínim, la meitat del salari a pagar l’habitatge.
“L’habitatge és un tema molt greu”
El seu primer llibre és ‘Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys’. Després han vingut altres novel·les acompanyades de premis com l’Anagrama, el Josep Pla i l’últim, el IV Premi de No-ficció Libros del Asteroide amb el projecte ‘Un metro cuadrado. Diez pisos y treinta años en Barcelona’, una investigació sobre el problema de l’habitatge. En aquest llibre, Ramis entrellaça l’anàlisi amb la seva experiència personal a Barcelona, on l’escriptora ha viscut en fins a 10 pisos diferents en les últimes tres dècades. A través de la seva història com a inquilina, fa una mirada sobre la gentrificació de les ciutats i n’analitza les causes i conseqüències. Ramis considera que l’habitatge “és un tema molt greu que cada vegada s’agreuja més i afecta més persones”.
Tot i seguir vivint a la ciutat, explica que ho fa amb contradiccions: “Sempre odiaré Barcelona. Després de 27 anys, la ciutat seria com aquella parella que comença com el rotllo d’una nit i t’acabes aixecant amb ella cada dia i ja li veus tots els defectes“. De fet, diu: “L’odio perquè l’estimo”.
“Barcelona és de les primeres influenciadores que conec”
Va arribar a Barcelona després dels Jocs Olímpics, sota el lema “Barcelona, posa’t guapa”, i defineix aquella ciutat: “Barcelona és de les primeres influenciadores que conec. Quan hi vaig arribar s’estava més pendent de la imatge exterior que dels residents”.
Ramis ha compartit pis i ha estat de lloguer fins ara. Després de passar per 10 habitatges diferents ha decidit buscar seguretat: “M’he hipotecat en contra dels meus principis i la meva voluntat per una estabilitat. Quan veus que venç el contracte d’aquí a tres anys, ja comences a fer el compte enrere”. Tot i arrelar a la ciutat continua veient-hi fissures. Ella diu que no està en contra del turisme però sí de la gestió que se’n fa: “Totes les ciutats acaben sent iguals, és com anar en un creuer”. Tot i que creu que les urbs han d’anar canviant, ho han de fer tenint cura de les xarxes veïnals, si això es perd és quan assegura que “es perd la identitat”. També defensa que hi ha d’haver consciència i que es pot triar, si hi ha pressió turística en un lloc, no anar-hi. De fet, assegura: “Des del moment que sé que hi ha llocs amb massificació turística no hi vaig”.
L’escriptora es mou per la ciutat en transport públic i, si ha d’escollir un espai, diu que va en funció d’on viu, i ara mateix aquest lloc són els Jardins del Turó del Putxet.
