Anar en menys de 15 minuts a peu de casa a l’escola o al metge, però també a comprar, a un poliesportiu o fins i tot a treballar. Aquest és l’objectiu que va assumir l’alcaldessa de París, Anne Hidalgo, en ser reelegida el 2020. Va fer seu el concepte de “ciutat dels 15 minuts”, creat per l’urbanista Carlos Moreno per reduir l’impacte ambiental i climàtic dels desplaçaments urbans, i la idea ha fet fortuna arreu com a estratègia per aconseguir ciutats més humanitzades, sostenibles i equilibrades. Fins a quin punt s’ajusta Barcelona ara mateix a aquest model?
Per respondre a aquesta pregunta, els politòlegs Roger Barres, Marçal Farré i Laura Páez han ubicat sobre el mapa de la ciutat, a partir de dades obertes, diferents equipaments bàsics, tant públics com privats, i n’han calculat el temps de desplaçament a peu des de totes les illes de cases. El resultat és que la majoria de serveis, com escoles, CAP, biblioteques, però també centres esportius o supermercats, són a l’abast en menys de 15 minuts en la majoria de barris, amb l’excepció d’algunes zones menys densament poblades per sobre de la ronda de Dalt.
Els més pròxims i els més allunyats
Per equipaments, un 99,8 % dels barcelonins tenen a menys de 15 minuts un centre d’educació primària. En canvi, dels serveis analitzats, les escoles de música són les que estan més mal distribuïdes: més d’un 14 % han de caminar més d’un quart d’hora per arribar-hi, amb distàncies de fins a 30 minuts des del Besòs o la Barceloneta.
En general, però, “Barcelona ja té una distribució compacta que s’aproxima al model dels 15 minuts”, apunta Barres, i assenyala un dels possibles motius: “Les polítiques de descentralització dels primers ajuntaments democràtics, impulsades sobretot per les reivindicacions dels moviments veïnals“. Tot i així, l’anàlisi de les dades ofereix encara llacunes d’alguns equipaments en determinats barris.
Un és l’Esquerra de l’Eixample, una mostra que la centralitat no és sempre garantia de tenir-ho tot a prop. Per exemple, per anar al CAP, els veïns s’han de desplaçar entre 20 i 30 minuts a peu fins a Sant Antoni. Tampoc no disposen de poliesportiu municipal al barri i, en canvi, tenen un ventall ampli d’oferta cultural. Aquesta és justament la mancança principal en barris més perifèrics, com Can Baró. Als veïns no els queda més remei que caminar una mitja hora fins a Gràcia o agafar transport públic o cotxe quan volen anar al teatre o al cinema.
Les dades analitzades tenen, però, algunes limitacions, com reconeixen els autors. El projecte no recull els trajectes per anar i tornar de la feina, que són, de fet, el tipus de desplaçament amb més impacte en la mobilitat urbana. L’altra assignatura pendent és ampliar el focus a una perspectiva metropolitana, ja que els desplaçaments dels ciutadans sovint sobrepassen els límits municipals.
La ciutat dels 15 minuts, a anàlisi
L’urbanista, director de la consultora MCRIT i expert en planificació estratègica, Andreu Ulied, i la catedràtica de geografia urbana de la UAB i experta en mobilitat i ciutat, Carme Miralles-Guasch, han analitzat al ‘bàsics’ si Barcelona pot convertir-se en una ciutat dels 15 minuts.
