D’un temps ençà, el cinema de terror ha descobert un filó inacabable en la tercera edat. Temes com la descomposició del cos, la fragilitat, la demència o la necessitat d’assistència i de cures constants han esperonat els guionistes per elaborar relats en què la simpàtica imatge d’avis venerables amaga autèntics pous d’horror. I no hi ha ningú millor que Paco Plaza per portar aquesta tendència al cinema espanyol. Avui repassem diversos estereotips de la tercera edat al cinema.
‘La abuela’ (Paco Plaza, 2021) ens parla de tots aquests temes i de la lluita contra el pas del temps en una història inquietant que en té prou amb poc més que dues actrius i un escenari per fer-nos saltar de la cadira. I tot i que, a banda de Paco Plaza, directors com Michael Haneke o Gaspar Noé han insistit en aquesta imatge desesperançada i pessimista de la vellesa amb ve baixa, el cinema sovint ens ha mostrat que els nostres avis poden anar molt lluny i molt amunt.
L’ancià Carl Fredricksen i la seva difunta dona no van tenir mai fills però, quan emprèn una última gran aventura cap a Sud-amèrica, descobreix no només que sempre s’està a temps per viure experiències noves, sinó que es pot desenvolupar un vincle afectiu amb un nen, company involuntari del teu viatge, que el convertirà, a la pràctica, en el seu avi.
Estrenada fa 13 anys, ‘Up’ (Pete Docter, 2009) continua sent un dels cims de la productora Pixar que es va inspirar en el físic de l’actor Spencer Tracy per dissenyar un personatge que remet a l’esperit juganer i vitalista d’altres ancians del cel·luloide, com els de ‘Cocoon’ (Ron Howard, 1985), el senyor Miyagi de ‘Karate Kid’ (John G. Avildsen, 1984) o els alumnes de classes de sexualitat de ‘La vida empieza hoy’ (Laura Mañá, 2010). I més enllà de consideracions sobre l’etapa vital de la tercera edat, el cinema també ha reflexionat sobre la figura dels avis, els patriarques i matriarques de la família. N’hi ha d’entranyables, però una mica maldestres.
Una categoria en què tindríem el temible Vito Corleone d’‘El Padrí’ (Francis Ford Coppola, 1972), però també Pepe Isbert perdent el petit Chencho a ‘La gran familia’ (Fernando Palacios, 1962), o Fernando Fernán Gómez avantposant l’honor a l’amor de les seves netes a ‘El abuelo’ (José Luis Garci, 1998). Altres membres de la tercera edat, en canvi, poden passar-se tota la pel·lícula fumant, drogant-se i parlant de sexe, però a l’hora de cuidar dels petits de la casa, són els millors.
Alan Arkin en tenia prou amb escenes com aquesta de ‘Pequeña Miss Sunshine’ (Jonathan Dayton i Valerie Faris, 2006) per endur-se un merescut Oscar, interpretant un avi amb esperit jove en una família esbojarrada. No és l’únic avi inconvenient i llenguallarg del setè art, només cal recordar un irresponsable Paul Newman a ‘Ni un pelo de tonto’ (Robert Benton, 1994), Jack Lemmon i Walter Matthau a ‘Dos viejos gruñones’ (Donald Petrie, 1993) o Paco Martínez Soria a ‘El abuelo tiene un plan’ (Pedro Lazaga, 1973), un patriarca entestat a refer la seva vida amb una altra dona en una Espanya franquista on la família era una institució monolítica.
Ara bé, si hi ha un cineasta que, sorprenentment, ha interpretat caràcters atípics de la tercera edat, aquest és Clint Eastwood. La seva envejable longevitat i bona salut l’han portat a fer papers d’avis vigorosos, malcarats i rebels en títols que van des d’‘Ejecución inminente'(Clint Eastwood, 1999) fins a ‘Mula’ (Clint Eastwood, 2018), però potser ha sigut en un títol com ‘Gran Torino’ (Clint Eastwood, 2008) en què més ha reflexionat sobre el distanciament entre avis, fills i nets i sobre els vincles afectius que establim amb les noves generacions a les quals transmetem la nostra herència. Exactament el mateix que feia Pixar amb ‘Up’.
I parlant de l’herència, no podem acabar aquesta repassada sense mencionar una pel·lícula com ‘Rapsodia de agosto’ (Akira Kurosawa, 1991). La bonica pel·lícula d’Akira Kurosawa agafava una àvia i els seus nets per parlar de la memòria de les víctimes de les bombes atòmiques sobre el Japó. Amb serenor, però també un punt de tristor, el cineasta apel·lava a parlar amb els més grans de casa perquè les veus dels morts no s’esvaeixin i perquè no repetim els errors dels nostres avantpassats.
Així que ja ho sabeu, tant si us fan por com si són uns Peter Pan, tant si guarden tota la vitalitat de la joventut com si estan ensopits en una butaca, si encara teniu ocasió de passar estones amb els vostres avis, no perdeu l’oportunitat de fer-ho.
