Jordi Pericot és artista, teòric, pedagog, historiador de l’art, savi humil, gran pensador i un avançat a l’època. “No em voldria limitar a una sola cosa”, diu, rialler.
Amb 90 anys i des de l’espai d’art del Museu del Masnou que porta el seu nom, recorda l’època en què va fer art cinètic, entre la dècada de 1960 i 1980: “M’he divertit, però el meu objectiu no era divertir-me. El meu objectiu era avançar, donar respostes a una curiositat permanent que tinc jo“, assegura.
L’Espai d’Art Cinètic Jordi Pericot, inaugurat ara fa 10 anys, és l’única exposició permanent d’art cinètic de l’estat. Pericot va ser el gran artista català d’aquest moviment artístic que també van practicar altres estrangers com Alexander Calder, Naum Gabo i Julio Le Parc.
Per què no es veu art cinètic als museus?
I malgrat que són molts els artistes que van indagar, en més o menys mesura, en l’art cinètic, no se n’acostuma a veure a les parets dels museus. “És una època que no ha estat prou considerada històricament perquè els valors que sustentaven l’art cinètic – el moviment, el progrés, la millora social- en aquests moments estan bastant en desús“, raona Pericot.
Veient aquestes obres d’art dels anys 60, veus que s’intuïa el món digital que ens envolta avui
Silvia Muñoz d’Imbert, historiadora de l’art i directora del CoNCA, destaca un detall important que ha anat en contra de l’art cinètic per tenir bona reputació i és que es tracta d’un art que sovint implica l’espectador, el fa partícip, de manera que es converteix en una “experiència”.
I això l’espectador “ho gaudeix moltíssim, perquè acaba formant part d’aquella obra, i aquest punt de joc, malauradament, fa que es pensi que només és un joc, i se’n menysprea tota la part teòrica”.
El concepte de futuràlgia
“Veient aquestes obres dels anys 60, veus que s’intuïa el món digital que ens envolta avui. Era una intuició de futur, no existia llavors”, explica Pericot.
Els valors que sustentaven l’art cinètic estan bastant en desús
L’art cinètic de Pericot està fet bàsicament usant dues tècniques: la reflexió, en què un material intermediari reflecteix cap a nosaltres el moviment d’un altre, o bé la refracció, en què la llum travessa un cos que, per la seva forma, produeix una sèrie de moviments. “Tot això és artesania pura”, rebla, i amb raó, perquè tot està fet a mà i sembla digital.
Pericot es descriu com una persona gens nostàlgica i optimista, i als 90 anys segueix anhelant en futur: “Aquest afany de futur, d’aquest futur que no podré mai coneixer, però que jo m’esforço a veure, a intentar saber com serà, és el que em dona un cert sentiment de futuràlgia, una nostàlgia de futur, un dolor pel futur que no tindré”.
