Paradís Perdut: Cinema i Jardí, el cicle que la Filmoteca organitza en col·laboració amb l’Associació d’Amics del Jardí Botànic i que acaba el dimarts 22 de juny, ja fa set anys que ens mostra la relació estreta entre el setè art i els jardins. Paisatges enjardinats de cinema n’hi ha molts i, per això, us proposem altres films que complementarien els de la programació de la Filmoteca.
1. ‘El regador regado’
Louis Lumière, 1895
‘El regador regat’ va ser el primer curtmetratge de ficció dels germans Lumière i un dels seus grans èxits. I a l’hora de plantejar aquesta primera història escenificada, van buscar un escenari que fos ben senzill, reconeixible i, sobretot, barat: era el jardí dels mateixos Lumière, a la seva casa de La Ciotat, a la Provença.
Recordem que la primera ficció de la història, i també la primera pel·lícula dirigida per una dona, és ‘La fada de les cols’, d’Alice Guy Blaché, que ja hem reivindicat alguna vegada a l”Àrtic‘ i que també està ambientada en un jardí. O sigui que ja ho veieu: tenim jardins cinematogràfics des de fa més d’un segle.
2. ‘Cariño, he encogido a los niños’
Joe Johnston, 1989
Un clàssic per a tothom és aquest ‘Cariño he encogido a los niños’, un dels films que va cimentar la popularitat de Rick Moranis, que aquí feia de pare inventor esbojarrat que encongia els seus fills per accident. Uns fills que acabaven caient al jardí, on havien de passar tot un seguit d’aventures enmig de talls enormes de gespa, empaitats per insectes monstruosos i gotes d’aigua gegants.
La fórmula era infal·lible, perquè elevava el microcosmos que tots tenim a l’abast en qualsevol parterre a un autèntic parc d’atraccions per a tota la família. O sigui, allò de fer del jardí un espai lúdic, però portat a les seves últimes conseqüències.
3. ‘Terciopelo azul’
David Lynch, 1986
Un dels treballs més celebrats de David Lynch és l’autèntic descens als inferns d’un jove que viu en una urbanització i que coneix un mafiós estrany que maltracta la seva dona. Amb tot l’estil i l’estètica de David Lynch, que denuncia com la superficialitat d’un món correcte i endreçat com el d’una urbanització contrasta amb tota la sordidesa i la lletjor que, en realitat, hi ha al món.
Això és el que fa que Lynch, en aquesta famosa escena inicial que vèiem, comenci amb un bonic jardí d’un bonic veïnat, i descendeixi cap a les seves entranyes, on s’amaga tot un submon d’insectes repugnants. El jardí com a metàfora social.
4. ‘El contrato del dibujante’
Peter Greenaway, 1982
Un dibuixant és contractat per realitzar uns esbossos de la casa d’una família adinerada, però les condicions que imposa són absolutament draconianes. Tant és així, que el dibuixant comença a fer el que li dona la gana i a manipular els seus pagadors com si, en lloc de ser d’una classe més aristocràtica que la seva, fossin els seus servents. En aquest sentit, si el jardí és un senyal d’estatus social, veiem diverses escenes en què el dibuixant s’hi instal·la i se’n fa l’amo, mostrant-nos, així, qui mana en aquesta relació laboral.
5. ‘María Antonieta’
Sofia Coppola, 2006
‘María Antonieta’, de Sofia Coppola, és una cinta que va aconseguir una autèntica proesa: rodar al mateix Palau de Versalles, una cosa gairebé impossible fins a aquell moment. I el cas és que Coppola va saber aprofitar molt l’escenari, tant el Palau com els seus jardins, que es converteixen en una bombolla daurada en què la reina de França s’aïlla dels seus súbdits, menja pastissos, fa festes, calça unes Camper i, en resum, fa tot el que fa una adolescent.
Per això, és molt significativa una escena posterior a aquesta que hem vist, en què els manifestants que reclamen els seus drets irrompen al jardí i arriben fins a les portes del Palau. Aquí la realitat ha trencat l’aïllament, Maria Antonieta ja no es pot refugiar en el seu jardí.
6. ‘Canino’
Yorgos Lanthimos, 2009
‘Canino’ és la pel·lícula amb què vam descobrir el cineasta grec Yorgos Lanthinos, que més tard ens ha portat títols com ‘Langosta’ o ‘La favorita’. Una família viu en una casa amb jardí, on els pares han sotmès els seus fills a un aïllament tan bèstia que aquests desconeixen del tot què és la realitat. Els han dit que els gats són animals mortífers, que el major premi que poden rebre són unes enganxines o que les paraules no tenen el significat que els atorguem tradicionalemnt.
I el jardí és, per a ells, un lloc d’esbarjo, però per al públic és una presó on aquests pobres nois viuen una vida que trenca radicalment amb els pactes lingüístics i de significat de la societat. Una cinta incòmoda, que continua fascinant una dècada després de la seva estrena.
7. ‘El año pasado en Marienbad’
Alain Resnais, 1961
Això és ‘El año pasado en Marienbad’, una de les cintes més influents de l’Alain Resnais, que tracta d’un home que intenta convèncer una dona que ja fa temps que es coneixen i que han tingut una relació d’amants… però la dona diu que no sap qui és. Tot això té lloc a les estances d’un gran hotel de luxe, però també al seu jardí. I tant un escenari com un altre generen una sensació d’irrealitat, de somni, de no lloc ideals per a una història en què mai saps si el que estàs veient és real o és una il·lusió.
8. ‘El resplandor’
Stanley Kubrick, 1980
El jardí laberíntic d”El resplandor’ és fonamental a la pel·lícula, fins al punt, ara ho veurem, que Stanley Kubrick ja ens l’introdueix abans, fins i tot, que la família Torrance vagi a l’hotel Overlook. Fixa’t que Jack Nicholson el porta dibuixat a la seva corbata, al principi del film. Potser perquè serà clau en el destí del seu personatge, o perquè aquest laberint enjardinat és una metàfora de la seva pròpia ment, que s’anirà perdent cada cop més en la trampa laberíntica de l’hotel.
